L’altre dia, en un rampell de sinceritat, Jordi Basté va dir que el tradicional partit de Nadal de la Selecció catalana li semblava un “bunyol”. Basté és unionista? cobra del CNI? col·labora amb la Faes? és un talp de la Guàrdia Civil? No, simplement va dir la veritat. Tothom ho sap llevat la redacció d’esports de TV3: al Camp Nou hi havia mitja entrada, van obrir portes abans de començar, un munt d’entrades eren de franc.
Per això he trobat a faltar, entre els nostres intel·lectuals i tertulians, algú que s’atrevís a fer el amb el procés el mateix que va fer Jordi Basté amb un partit de futbol. No era pas tan difícil. Només calia tenir cara i ulls, una mica d'enteniment i tocar de peus a terra en definitiva.
La veritat és que molts s’ho veien a venir des de fa mesos. Francesc-Marc Álvaro ja afirmava el passat 2 de març a La Vanguardia: “siguem adults. Per molts fulls de ruta que s’escriguin i es pactin, el desenllaç del conflicte entre una part central de la societat catalana i els poders de l’Estat no el sap ningú” (1).
Just dies després -de vegades sembla que vagin coordinats- Francesc Puigpelat es preguntava al Nació Digital, un dels digitals de capçalera del sobiranisme: “té prou força Catalunya per assolir un objectiu tan difícil com la independència, davant d’un adversari tan sòlid i monolític?”. Ell mateix responia: “passi el que passi -insistia- estaré content: com a mínim s’havia d’intentar” (2).
I un altre independent, Salvador Cardús -fins i tot anava a la llista de Junts pel Sí encara que fos al final- reconeixia el passat dia 21 de desembre a l’Ara que “l’entusiasme popular -i una certa arrogància política- ens ha fet creure que el país ja havia “desconnectat” d’Espanya. I això, des del meu punt de vista, ha portat a sobredimensionar la força real del sobiranisme” (3).
Finalment, Toni Soler, aquest dissabte afirmava al mateix diari: “amb l’equilibri de forces actual, l’independentisme no serà capaç de formar una majoria estable ni de constituir un govern viable; per tant, toca pagar la penitència”. L’home ja recomanava “refer estratègies, cosir aliances, governar (el que es pugui) i, finalment, extreure una bona lliçó de tot plegat. Això, si més no, seria un consol” (4).
Potser, de tots, el que té més mèrit és Francesc-Marc Álvaro. Cal reconèixer la seva visió estratègica. Jo em trec el barret: l’endemà del segon debat frustrat d’investidura d’Artur Mas apareixia el seu llibre “Per què hem guanyat”. Es pot tenir més do de l’oportunitat?. Jo crec que ho va fer expressament per poder declarar-se, en públic, més masista que el propi Mas. Mentre el president, clar, era assegut a primera fila.
En fi, tampoc sé si la resta de la colla -els Villatoro, Sanchis, Aira, Sintes i companyia- han fet ja un exercici de contricció semblant. Em costa molt de seguir-los. Són tan previsibles. Em refereixo a la crème de la crèmeintel·lectual-periodístic d’aquest país.
Per això he trobat a faltar, entre els nostres intel·lectuals i tertulians, algú que s’atrevís a fer el amb el procés el mateix que va fer Jordi Basté amb un partit de futbol. No era pas tan difícil. Només calia tenir cara i ulls, una mica d'enteniment i tocar de peus a terra en definitiva.
La veritat és que molts s’ho veien a venir des de fa mesos. Francesc-Marc Álvaro ja afirmava el passat 2 de març a La Vanguardia: “siguem adults. Per molts fulls de ruta que s’escriguin i es pactin, el desenllaç del conflicte entre una part central de la societat catalana i els poders de l’Estat no el sap ningú” (1).
Just dies després -de vegades sembla que vagin coordinats- Francesc Puigpelat es preguntava al Nació Digital, un dels digitals de capçalera del sobiranisme: “té prou força Catalunya per assolir un objectiu tan difícil com la independència, davant d’un adversari tan sòlid i monolític?”. Ell mateix responia: “passi el que passi -insistia- estaré content: com a mínim s’havia d’intentar” (2).
I un altre independent, Salvador Cardús -fins i tot anava a la llista de Junts pel Sí encara que fos al final- reconeixia el passat dia 21 de desembre a l’Ara que “l’entusiasme popular -i una certa arrogància política- ens ha fet creure que el país ja havia “desconnectat” d’Espanya. I això, des del meu punt de vista, ha portat a sobredimensionar la força real del sobiranisme” (3).
Finalment, Toni Soler, aquest dissabte afirmava al mateix diari: “amb l’equilibri de forces actual, l’independentisme no serà capaç de formar una majoria estable ni de constituir un govern viable; per tant, toca pagar la penitència”. L’home ja recomanava “refer estratègies, cosir aliances, governar (el que es pugui) i, finalment, extreure una bona lliçó de tot plegat. Això, si més no, seria un consol” (4).
Potser, de tots, el que té més mèrit és Francesc-Marc Álvaro. Cal reconèixer la seva visió estratègica. Jo em trec el barret: l’endemà del segon debat frustrat d’investidura d’Artur Mas apareixia el seu llibre “Per què hem guanyat”. Es pot tenir més do de l’oportunitat?. Jo crec que ho va fer expressament per poder declarar-se, en públic, més masista que el propi Mas. Mentre el president, clar, era assegut a primera fila.
En fi, tampoc sé si la resta de la colla -els Villatoro, Sanchis, Aira, Sintes i companyia- han fet ja un exercici de contricció semblant. Em costa molt de seguir-los. Són tan previsibles. Em refereixo a la crème de la crèmeintel·lectual-periodístic d’aquest país.
Als endollats. Els que escriuen a La Vanguardia, El Periódico o l’Ara perquè són quota convergent. Els que surten cada dos per tres a TV3. Els que tenen un programa propi a Catalunya Ràdio -això és pura enveja: a mi Fèlix Riera no em va convidar ni a un cafè en tres anys- o a la Xarxa.
Però ara? Ara se n’adonen?. No, ja sabien que el sobiranisme no tenia prou força per iniciar un procés unilateral d’independència. Ells també han fet bullir l’olla irresponsablement. Amb 62 diputats de 135 no vas enlloc. Encara que hi sumis els deu de la CUP com s’ha vist. No pots declarar una independència amb 63 diputats en contra o decididament en contra. No et reconeixerà la Merkel ni l’Obama ni el Vaticà. És que ni Sudan del Sud.
Ara assistirem, doncs, a una reculada en tota regla. Ara sortiran els de ha valgut la pena, els de cal salvar els mobles, fins i tot els del jo ja ho deia ja. Quan, ja em perdonaran, els que ho deiem érem quatre gats. I hem estat sistemàticament criticats, insultats, rebregats. Si jo cobrés de tots els llocs que diuen que cobro el Bárcenas al costat meu seria un aprenent.
Encara pitjor: hem estat silenciats als mitjans públics i privats. Ens han tractat d'empestats. A mi el que em dol és que ho hagi fet també el president de la Corpo, Brauli Duart. I això que és amic meu. Però d’això ja en pararlem més endavant. Un dia haig d'explicar, amb pèls i senyals, el dia que em van filtrar allò dels accionistes de l'Ara. Em van fer servir com un kleenex. Després van acabar repescant la Terribas.
Però ara? Ara se n’adonen?. No, ja sabien que el sobiranisme no tenia prou força per iniciar un procés unilateral d’independència. Ells també han fet bullir l’olla irresponsablement. Amb 62 diputats de 135 no vas enlloc. Encara que hi sumis els deu de la CUP com s’ha vist. No pots declarar una independència amb 63 diputats en contra o decididament en contra. No et reconeixerà la Merkel ni l’Obama ni el Vaticà. És que ni Sudan del Sud.
Ara assistirem, doncs, a una reculada en tota regla. Ara sortiran els de ha valgut la pena, els de cal salvar els mobles, fins i tot els del jo ja ho deia ja. Quan, ja em perdonaran, els que ho deiem érem quatre gats. I hem estat sistemàticament criticats, insultats, rebregats. Si jo cobrés de tots els llocs que diuen que cobro el Bárcenas al costat meu seria un aprenent.
Encara pitjor: hem estat silenciats als mitjans públics i privats. Ens han tractat d'empestats. A mi el que em dol és que ho hagi fet també el president de la Corpo, Brauli Duart. I això que és amic meu. Però d’això ja en pararlem més endavant. Un dia haig d'explicar, amb pèls i senyals, el dia que em van filtrar allò dels accionistes de l'Ara. Em van fer servir com un kleenex. Després van acabar repescant la Terribas.
Alicia Sánchez-Camacho -o Albert Rivera, tant me fa- deia una dia que hi havia catalans de primera i de segona. Pitjor: n’hi ha de tercera. Els que estem a favor de la independència de Catalunya però hem advertit que no anàvem bé. Hem estat tractat de venuts, de botiflers, de traïdors. He hagut de sentir de tot.
Ahir encara vaig haver d'aguantar un seguidor a twitter -a més masoca- que em parlava de bilis. Com si jo tingués la culpa del no de la CUP. Devia ser simpatitzant de Junts pel Sí. Els convergents treuen foc pels queixals. Ho he dit sempre: un dels problemes del sobiranisme és el nivell.
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/on-son-els-intellectuals-99730.html
Ara serem testimonis d'un campi qui pugui. Com el Titanic, on hi havia cops de colze per pujar als bots salvavides. I alguns, amb els nervis, van quedar a mig emplenar. Fins i tot faig una predicció: els mateixos que, al seu dia, van matar Pujol després de la confessió mataran ara Mas si cal. És simple instint de supervivència. El vaixell s’enfonsa.
Però ells també en són responsables: han inflat el globus. Entenguem-nos: no és que el procés hagi estat un suflè, però és evident que hi havia suflè. Si hem arribat fins aquí és pel paper de la premsa -més aviat el paperot- amb TV3 al capdavant, però també perquè som un país sense intel·lectuals.
Però ells també en són responsables: han inflat el globus. Entenguem-nos: no és que el procés hagi estat un suflè, però és evident que hi havia suflè. Si hem arribat fins aquí és pel paper de la premsa -més aviat el paperot- amb TV3 al capdavant, però també perquè som un país sense intel·lectuals.
Aquí no n’hi ha cap que hagi mantingut l’equilibri, fins i tot emocional. Marcat distàncies amb el poder. Al contrari, fins i tot els progres -com Josep Ramoneda- es van passar en massa al procés quan van veure com canviava la direcció del vent. N’hi havia prou per haver-li preguntat un dia al president: “Artur, vols dir que anem bé?”.
El 2002, quan tenia quaranta-sis anys però ja era l'hereu de Jordi Pujol, li van fer un llibre entrevista a càrrec d’un altre periodista de confiança, Rafael de Ribot. L’ara president en funcions -més en funcions que mai- deia: “Seria irresponsable portar el país cap a un camí que signifiqués una frustració col·lectiva” (5). Felicitats, president, ho ha aconseguit.
El pitjor de tot és que han cremat la possibilitat de ser independents durant una o dues generacions. La derrota serà com la retirada de Rússia. Perdrem bous i esquelles. Hem jugat i hem perdut. Pitjor: hem anat de farol i hem perdut fins els calçotets.
Caldrà fins i tot replantejar el sobiranisme. Treure del calaix Vicens-Vives, Gaziel, Pla. Tornar a aixecar la persiana com després del 1714, que diria Ernest Lluch. Els que asseguraven que seria bufar i fer ampolles, els del tenim pressa -se’n recorden?- han fet tant de mal.
Mentre els nostres referents intel·lectuals -i morals- siguin personatges com Toni Albà o Sala i Martín, per molt catedràtic que sigui, no anirem enlloc. Mentre fotem dejunis, diguem que Santa Teresa de Jesús era catalana o proposem cedir el port de Tarragona a l’Armada xinesa serem la riota d’Europa. El friquisme, el pit i collons, el dir “puta traïdora” a una diputada ha fet molt de mal. Ara el mal ja està fet.
(1) La Vanguardia: “Preveure és inútil”, 2 de març del 2015
(2) Nació Digital: “Catalunya: una nació molt prima”, 5 de març del 2015
(3) Ara: “Cop de timó a l’independentisme, 21 de desembre del 2015
(4) Ara: “L’any de la marmota”, 2 de gener del 2016
(5) "Què pensa Artur Mas" (Dèria Editors), pàgs. 41 i 42
El 2002, quan tenia quaranta-sis anys però ja era l'hereu de Jordi Pujol, li van fer un llibre entrevista a càrrec d’un altre periodista de confiança, Rafael de Ribot. L’ara president en funcions -més en funcions que mai- deia: “Seria irresponsable portar el país cap a un camí que signifiqués una frustració col·lectiva” (5). Felicitats, president, ho ha aconseguit.
El pitjor de tot és que han cremat la possibilitat de ser independents durant una o dues generacions. La derrota serà com la retirada de Rússia. Perdrem bous i esquelles. Hem jugat i hem perdut. Pitjor: hem anat de farol i hem perdut fins els calçotets.
Caldrà fins i tot replantejar el sobiranisme. Treure del calaix Vicens-Vives, Gaziel, Pla. Tornar a aixecar la persiana com després del 1714, que diria Ernest Lluch. Els que asseguraven que seria bufar i fer ampolles, els del tenim pressa -se’n recorden?- han fet tant de mal.
Mentre els nostres referents intel·lectuals -i morals- siguin personatges com Toni Albà o Sala i Martín, per molt catedràtic que sigui, no anirem enlloc. Mentre fotem dejunis, diguem que Santa Teresa de Jesús era catalana o proposem cedir el port de Tarragona a l’Armada xinesa serem la riota d’Europa. El friquisme, el pit i collons, el dir “puta traïdora” a una diputada ha fet molt de mal. Ara el mal ja està fet.
(1) La Vanguardia: “Preveure és inútil”, 2 de març del 2015
(2) Nació Digital: “Catalunya: una nació molt prima”, 5 de març del 2015
(3) Ara: “Cop de timó a l’independentisme, 21 de desembre del 2015
(4) Ara: “L’any de la marmota”, 2 de gener del 2016
(5) "Què pensa Artur Mas" (Dèria Editors), pàgs. 41 i 42
y tienes acceso a muchos ecosistemas empresariales, a diversas formas de hacer negocios e, incluso, palpas diversas culturas sociales. 
