No hacia falta, señor Forn y señor Trapero /cat/ CIA /L.Foix
El periodismo es una pata fundamental de los sistemas democráticos. No está previsto en la estructura jurídica del Estado de Derecho. Pero está hasta el punto que sin libertad de expresión las sociedades democráticas estarían cojas.
El presidente Jefferson decía que prefería diarios sin gobierno que gobierno sin diarios. De hecho, el periodismo se ocupa de explicar el que pasa, sin ocuparse demasiado de las consecuencias de la realidad que explica. Un buen diario es una nación hablando consigo misma, decía Arthur Miller el 1961.
Diez años después, dos reporteros del Washington Post escribieron una serie de artículos que hicieron dimitir al presidente Nixonn. Esto pudo pasar por que había unos periodistas que trabajaban con rigor, que preguntaban, tenían buenas fuentes y publicaban el que sabían.
Pasó porque que había un director que los apoyaba. Y, sobre todo, por que había una empresaria, Katherine Graham, que aguantaba las presiones de la Casa Blanca y de todo su poderoso entorno.
Eran tiempo en los que el diarios en las sociedades democráticas pedían cuentas en los gobiernos y las empresas. Los diarios marcaban la agenda de todos #los medios.
Los sistemas democráticos necesitan ventanas para respirar. No basta con acudir periódicamente a las urnas. El equilibrio de poderes, ejecutivo, legislativo y judicial no su mecanismos que funcionan de forma automática.
Estas ventanas abiertas traen resfriados, especialmente por aquellos que se ven en un gran titular o bien sueño filmados mientras cometían una acción detestable. Günter Grass decía a raíz de sus memorias que “la escena mediática alemana “no es superable en infamia”.
Manu Leguineche, corresponsal a la guerra de Iraq contra Irán, mostraba su pesimismo en un encuentro con otros periodistas por el cúmulo de desgracias, muertos, injusticias que se vivían a diario en aquel largo conflicto. No puedo más, los vendía a decir. Y uno de los presentes le replicó: Tú explica el que voces que la historia ya dirá el que ha passat.la historia no se hace, sino que se rehace, decía Vicens Vives.
Una buena guía para hacer y entender el periodismo se viajar con Kapuscinski y sus lecturas de Herodoto. Heròdoo explicaba el que veía y escribía largas crónicas en forma de libros. Flavi Josef es el que narra la destrucción de Jerusalén en 70, junto a Tito que después acontecería emperador de Roma. Uno de los primeros casos que conocemos de periodista a sueldo.Era un judío que escribía a favor de los romanos. Pero sus guerras judías sueño imprescindibles para conocer la historia de Palestina en el primer siglo.
La historia y la crónica periodista andan juntas, a veces de forma indescifrable en el momento de los hechos, después el tiempo pone cada cosa a su lugar. La República y la guerra civil españolas en sueño un buen ejemplo. Miles de libros, millones de crónicas recogen visiones contrapuestas. Ninguno de ellas fija la historia, pero ayuda a entender el momento determinado. Todavía hoy buscamos la memoria y el memorial democrático. El que decía la Voz de Cataluña o la Humanidad, La Vanguardia y el Solo o el Debate no nos serviría como referente único, pero no podemos rechazar cabeza. Chaves Nogales, Joan Sales, Orwell y Arturo Barea escriben crónicas tres crónicas en forma de libro que sueño una aproximación al que pasó.
El periodismo y la historia, a veces, viven el hechos juntos. Churchill era protagonista y relator. Escribía su propio secuestro y su propia liberación en la guerra de los Boers.
Stanley busca a Livingstone por encargo del Daily Heraldo de Nueva York. Y lo encuentra a las cataratas Victoria y dice una frase que ha pasado a la historia: “Dr. Livingstone Y presume”. Una momento histórico, consecuencia de un encargo periodístico.
Mirando la historia mundial de los últimos dos siglos se ve que aquellos países en los que ha habido más libertad de prensa sueño los que más han prosperado en todos los sentidos.
A veces se puede pensar que el periodismo puede asemejarse a los estols de estornells que se apoderan de un árbol, lo despluman de sus frutos y a continuación se trasladan a otro sin solución de continuidad.
No es el periodismo que hace historia sino el que mantiene a una sociedad en estado de permanente excitación. Un hecho insignificante puede llegar a ser muy relevante. Diarios, radios y televisiones lo comentan, lo analizan y lo magnifican. Parece que no pase nada más. Todos quieren aumentar sus audiencias satisfaciendo la curiosidad insaciable de la opinión pública.Y no hablamos ya del desmadre de las redes sociales que informan mucho pero que confunden todavía más.
Cuando un tema se agota sale un de nuevo. No se acaba nunca de vivir una existencia que podría ser temeraria. Cuando los diarios llegaban tarde, al día siguiente, se esperaba la crónica, siempre verdadera y auténtica.
Lord Beaverbrook, uno de los grandes empresarios de prensa británicos, hizo colgar a sus redacciones de Fleet Street un cartel que decía:”Haced cómo si el mundo se hubiera creado esta mañana”.
Es imposible saber todas las claves de las actuaciones públicas que tienen repercusión en la vida de las personas. Una de las calidades más valoradas del informador o del creador de opinión es la modestia que lo hace consciente del hecho que transmite noticias y opiniones tal y como las voz en un momento concreto y que sabe que las tiene que modificar siempre que salgan nuevos elementos que lo obliguen a cambiar la información.
Si consultan la hemeroteca de La Vanguardia verán que el 25 de enero de 1939 titulaba en primera página: NO PASARÁN. El día 27 daba la bienvenida a Franco en Barcelona.
Las cuestiones verdaderamente importantes del político sueño las cuestiones de fondos, las tendencias generales. Las cuestiones importantes sueño aquellas que no salen en los diarios y que se analizan una vez han pasado.
El periodismo, en todas sus formas, deja rastros superficiales o profundos, que no sueño ni definitivos ni necessariamentauténticos. Son pistas, estados de opinión, impresiones, hechos que se tienen que relacionar y ponerse en un contexto.
Todas las democracias han dispuesto, al margen de sus legisladores, de voces y pensamientos independientes que velan por el estado moral de la sociedad y sueño los ojos clínicos de la libertad. Estos “espectadores comprometidos”, en palabras deRaymondAron, ejercen un control del Estado, siempre tentado por el maquiavelisme, y ante la sociedad, siempre tentada por el servilismo voluntario.
Hay que recordar el caso emblemático de EmileZola. Fue un momento de gloria en la conciencia humana como lo fue a su tiempo el libro que Voltaireconsagrà al affair Calas, defendiendo a un personaje de Toulouse que era víctima de la justicia arbitraria.
Zola puso de relevo el antisemitismo en Francia el siglo adelante pasado en su célebre artículo J’Accuse publicado al diario el Aurore que permeté la liberación del coronel Dreyfuss que fue condenado para ser judío. Voltaire lo hizo defendiendo una causa justa dos siglos antes.
Ni la oligarquía política administrativa, ni la inteligencia orgánica muy pensante, pueden ocupar el lugar de la opinión independiente @e ilustrada, adherida a la libertad porque es el conducto respiratorio de la sociedad.
Dice Marc Fumaroli en un libro traducido recientemente al castellano con el título de “El Estado Cultural” que “esta presencia en las democracias liberales de espíritus libres, elocuentes y lúcidos, es del todo necesaria puesto que las suyas costumbres, animadas por el confort, los transportes fáciles, las protecciones y seguridades de todo tipo, segregan la misma pasividad cívica que llevó a su perdición a las antiguas repúblicas”.
Qué es sino pasividad cívica cuando contemplamos la realidad desde la televisión, la red y los medios como sí es tratos de una obra de teatro?
El periodismo de una sociedad libre explica la situación y @e el estado de opinión en un cierto momento. También explica la misma sociedad y su tradición democrática. En los Estados Unidos y en Europa los buenos trabajos periodísticos sueño premiados con el Pulitzer, con Príncipe de Astúrias, con el Ciutat de Barcelona, etc. Y en Rusia los periodistas críticos simplemente sueño eliminados.
Anna Politvoskaya y Paul Klebnikov fueron oportunamente asesinados. La primera a disparos y el segundo envenenado.
Durando mucho tiempo, se podía diferenciar el modelo anglosajón y modelo continental de periodismo. Ahora, se están atansant hasta el punto que la diferencia es mínima.
Inglaterra hay un periodismo de gran calidad. Pero tiene más éxito, es leído por más gente, el periodismo populista, amarillo, hecho para el consumo rápido, un tipo defast food de la comunicación, que no tiene ningún voladizo.
El modelo anglosajón lo quiere saber todo y no se para en las fronteras de la intimidad y la privacidad de las personas. Una relación sentimental secreta de un personaje público ha sido siempre examinada hasta los detalles más íntimos. Lo hemos visto últimamente en el trato que ha recibido la Familia Real. Hasta el punto que el padre del que era compañero de Lady Di se permitio decir que aquel accidente en un túnel de París había sido un complot organizado por los servicios de inteligencia del Estado.
Se ha debilitado la institución monárquica en Inglaterra? No estoy seguro pero pienso que no.
El modelo continental se ha roto en Francia. Recuerdo que Michel Rocard era primer ministro al final de los años ochenta cuando se divorció. Era hugonot. Convocó una rueda de prensa para hacerlo público. Al día siguiente fue publicado de forma insignificante a los diarios de París.
François Mitterrand tenía una hija natural. Muchos periodistas muy informados en Francia lo sabían. Pero no se publicaba. Al acabar su segunda presidencia Mitterrand decidir hacerlo público y se dejar retratar con Mazzarine, de 19 años, al salir de cenar de un restaurante.
La diferencia de los tiempos es evidente. La relación inicial de Nicolas Sarkozy y Carla Bruni salió primero a los medios que no de forma oficial. También los supuestos problemas de la pareja.
El cambio ha venido por la socialización de la información, por el acceso universal a todo el que pasa. La red ha cambiado los parámetros del periodismo hasta el punto que cuando un hecho se conocido por todo el mundo, es todo el mundo el que interviene y actúa, opina, envía informaciones.
Es una revolución de gran alcance. Las informaciones y opiniones ya no su patrimonio de nadie. Yo veo 3×24, CNN, BBC y Al Jazeera. Depende de los temas y de la procedencia geográfica de las informaciones.
El borrador de la historia es cada vez más confuso, más complejo y más plural. Se positivo en muchos aspectos. Pero es preocupante porque no hay un marco jurídico que lo pueda regular todo ello.
De todos los medios tradicionales, los diarios sueño los que tienen más a perder debido a la redacción universal que está en marcha. No tiene mucha calidad. Pero se la que va formando la demasiada crítica de la opinión pública al mundo.
Internet es más revolucionario que Guttenberg con la invención de la imprenta. Es más revolucionario porque llega además gente. A toda la humanidad.
La sociedad global cuenta con millones de nuevos periodistas que no se han graduado, que no saben de escuelas, pero que participan en los debates, dan noticias, relacionan, critican.
Los editores que antes se pasaban la vida hablando con los directores y los periodistas sobre los contenidos del producto ahora se concentran en reuniones con ejecutivos, inventando promociones y recortando gastos.
El gasto más invisible es la del talento que a veces no va ligada a la audiencia. Miren cómo ha bajado el nivel de preguntas en los programas de televisión basados en concursos.
Mientras la redacción universal avanza, los medios tradicionales viven una dinámica en la que el que importa es el negocio y el poder.
La opinión pública no es un mercado en el que se venden y compran las ideas, sino un lugar contaminado por los que hacen negocio con las noticias y las opiniones.
El año 1920 Walter Lippman escribió “Libertyand the news”, un texto que es obligatorio conocer (se puede encontrar en Internet). Lippman, that is the day it was, entró a la administración Wilson el 1917 como ninguno del servicio de propaganda de la guerra. Hizo un informe sobre la manipulación de la información. Y dimitió. Durante el macarthismo escribió que la “crisis actual de las democracias occidentales se una crisis del periodismo”.
Esto se podría decir hoy también. La libertad y la veracidad del periodismo respecto del poder y respecto de la misma praxis profesional es en el punto de mira. Lo digo por la impresentable rueda de prensa del consejero de Interior, Joaquim Forn y del Mayor de los mozos, señor Josep Lluís Trapero, abucheando a un diario y a su director por haber publicado una información que no se los había gustado. Se empieza atacante a los mensajeros y se acaba prohibiendo los mensajes. Qué pena.
No calia, senyor Forn i senyor Trapero
by •
El conseller Joaquim Forn i el Major dels Mossos, Josep Lluis Trapero, atacant a un diari i al seu director en una roda de premsa.
El periodisme és una pota fonamental dels sistemes democràtics. No està previst en la estructura jurídica del Estat de Dret. Però hi és fins al punt que sense llibertat d’expressió les societats democràtiques estarien coixes.
El president Jefferson deia que preferia diaris sense govern que govern sense diaris. De fet, el periodisme s’ocupa d’explicar el que passa, sense ocupar-se massa de les conseqüències de la realitat que explica. Un bon diari és una nació parlant amb si mateixa, deia Arthur Miller el 1961.
Deu anys després, dos reporters del Washington Post van escriure una sèrie d’articles que van fer dimitir al president Nixon. Això va poder passar per que hi havia uns periodistes que treballaven amb rigor, que preguntaven, tenien bones fonts i publicaven el que sabien.
Va passar perquè que hi havia un director que els donava suport. I, sobretot, per que hi havia una empresària, Katherine Graham, que aguantava les pressions de la Casa Blanca i de tot el seu poderós entorn.
Eren temps en els que el diaris en les societats democràtiques demanaven comptes als governs i les empreses. Els diaris marcaven l’agenda de tots els mitjans de comunicació.
Els sistemes democràtics necessiten finestres per respirar. No n’hi ha prou amb acudir periòdicament a les urnes. L’equilibri de poders, executiu, legislatiu i judicial no son mecanismes que funcionen de forma automàtica.
Aquestes finestres obertes porten refredats, especialment per aquells que es veuen en un gran titular o bé son filmats mentre cometien una acció detestable. Günter Grass deia arran de les seves memòries que “la escena mediàtica alemanya “no és superable en infàmia”.
Manu Leguineche, corresponsal a la guerra de Iraq contra Iran, mostrava el seu pessimisme en una trobada amb altres periodistes pel cúmul de desgràcies, morts, injustícies que es vivien a diari en aquell llarg conflicte. No puc més, els venia a dir. I un dels presents li va replicar: Tu explica el que veus que la història ja dirà el que ha passat.La història no es fa, sinó que es refà, deia Vicens Vives.
Una bona guia per fer i entendre el periodisme es viatjar amb Kapuscinski i les seves lectures d’Herodot. Heròdot explicava el que veia i escrivia llargues cròniques en forma de llibres. Flavi Josef és el que narra la destrucció de Jerusalem l’any 70, al costat de Tito que després esdevindria emperador de Roma. Un dels primers casos que coneixem de periodista a sou.Era un jueu que escrivia a favor dels romans. Però les seves guerres jueves son imprescindibles per conèixer la historia de Palestina en el primer segle.
La historia i la crònica periodista caminen juntes, a vegades de forma indestriable en el moment dels fets, després el temps posa cada cosa al seu lloc. La República i la guerra civil espanyoles en son un bon exemple. Milers de llibres, milions de cròniques recullen visions contraposades. Cap d’elles fixa la història, però ajuda a entendre el moment determinat. Encara avui busquem la memòria i el memorial democràtic. El que deia la Veu de Catalunya o la Humanitat, La Vanguardia i el Sol o el Debate no ens serviria com a referent únic, però no en podem rebutjar cap. Chaves Nogales, Joan Sales, Orwell i Arturo Barea escriuen cròniques tres cròniques en forma de llibre que son una aproximació al que va passar.
El periodisme i la historia, a vegades, viuen el fets junts. Churchill era protagonista i relator. Escrivia el seu propi segrest i el seu propi alliberament en la guerra dels Boers.
Stanley busca a Livingstone per encàrrec del Daily Herald de Nova York. I el troba a les cataractes Victòria i diu una frase que ha passat a la història: “Dr. Livingstone I presume”. Una moment històric, conseqüència d’un encàrrec periodístic.
Mirant la història mundial dels últims dos segles es veu que aquells països en els que hi ha hagut més llibertat de premsa son els que més han prosperat en tots els sentits.
A vegades es pot pensar que el periodisme pot assemblar-se als estols d’estornells que s’apoderen d’un arbre, el plomen dels seus fruits i a continuació es traslladen a un altre sense solució de continuïtat.
No és el periodisme que fa història sinó el que manté a una societat en estat de permanent excitació. Un fet insignificant pot arribar a ser molt rellevant. Diaris, ràdios i televisions el comenten, l’analitzen i el magnifiquen. Sembla que no passi res més. Tots volen augmentar les seves audiències satisfent la curiositat insaciable de la opinió pública.I no parlem ja de la disbauxa de les xarxes socials que informen molt però que confonen encara més.
Quan un tema s’esgota en surt un de nou. No s’acaba mai de viure una existència que podria ser temerària. Quan els diaris arribaven tard, al dia següent, s’esperava la crònica, sempre vertadera i autèntica.
Lord Beaverbrook, un dels grans empresaris de premsa britànics, va fer penjar a les seves redaccions de Fleet Street un cartell que deia:”Feu com si el món s’hagués creat aquest matí”.
És impossible saber totes les claus de les actuacions públiques que tenen repercussió en la vida de les persones. Una de les qualitats més valorades del informador o del creador d’opinió és la modèstia que el fa conscient del fet que transmet notícies i opinions tal i com les veu en un moment concret i que sap que les ha de modificar sempre que surtin nous elements que l’obliguin a canviar la informació.
Si consulten l’hemeroteca de La Vanguardia veuran que el 25 de gener de 1939 titulava en primera pàgina: NO PASARÁN. El dia 27 donava la benvinguda a Franco a Barcelona.
Les qüestions verdaderament importants de la política son les qüestions de fons, les tendències generals. Les qüestions importants son aquelles que no surten en els diaris i que s’analitzen una vegada han passat.
El periodisme, en totes les seves formes, deixa rastres superficials o profunds, que no son ni definitius ni necessariament autèntics. Son pistes, estats d’opinió, impressions, fets que s’han de relacionar i posar-se en un context.
Totes les democràcies han disposat, al marge dels seus legisladors, de veus i pensaments independents que vetllen per l’estat moral de la societat i son els ulls clínics de la llibertat. Aquests “espectadors compromesos”, en paraules de Raymond Aron, exerceixen un control del Estat, sempre temptat pel maquiavelisme, i davant la societat, sempre temptada per el servilisme voluntari.
Cal recordar el cas emblemàtic d’Emile Zola. Fou un moment de glòria en la consciència humana com va ser-ho al seu temps el llibre que Voltaireconsagrà a l’affair Calas, defensant a un personatge de Toulouse que era víctima de la justícia arbitrària.
Zola posà de relleu l’antisemitisme a França el segle avant passat en el seu cèlebre article J’Accuse publicat al diari l’Aurore que permeté l’alliberament del coronel Dreyfuss que va ser condemnat per ser jueu. Voltaire ho va fer defensant una causa justa dos segles abans.
Ni la oligarquia política administrativa, ni la intel·ligència orgànica ben pensant, poden ocupar el lloc de la opinió independent e il·lustrada, adherida a la llibertat perquè és el conducte respiratori de la societat.
Diu Marc Fumaroli en un llibre traduït recentment al castellà amb el títol de “El Estado Cultural” que “aquesta presència en les democràcies liberals de esperits lliures, eloqüents i lúcids, és del tot necessària ja que les seves costums, animades pel confort, els transports fàcils, les proteccions i seguretats de tota mena, segreguen la mateixa passivitat cívica que dugué a la seva perdició a les antigues repúbliques”.
Què és sinó passivitat cívica quan contemplem la realitat des de la televisió, la xarxa i els mitjans com si és tractes de una obra de teatre?
El periodisme d’una societat lliure explica la situació i e l’estat d’opinió en un cert moment. També explica la mateixa societat i la seva tradició democràtica. Als Estats Units i a Europa els bons treballs periodístics son premiats amb el Pulitzer, amb Príncipe de Astúrias, amb el Ciutat de Barcelona, etc. I a Rússia els periodistes crítics simplement son eliminats.
Anna Politvoskaya i Paul Klebnikov van ser oportunament assassinats. La primera a trets i el segon enverinat.
Durant molt temps, es podia diferenciar el model anglosaxó i model continental de periodisme. Ara, s’estan atansant fins al punt que la diferència és mínima.
Anglaterra hi ha un periodisme de gran qualitat. Però té més èxit, és llegit per més gent, el periodisme populista, groc, fet per al consum ràpid, una mena defast food de la comunicació, que no té cap volada.
El model anglosaxó ho vol saber tot i no s’atura a les fronteres de la intimitat i la privacitat de les persones. Una relació sentimental secreta d’un personatge públic ha estat sempre examinada fins als detalls més íntims. Ho hem vist darrerament en el tracte que ha rebut la Família Reial. Fins al punt que el pare del que era company de Lady Di es permeté dir que aquell accident en un túnel de París havia estat un complot organitzat pels serveis de intel·ligència de l’Estat.
S’ha debilitat la institució monàrquica a Anglaterra? No n’estic segur però penso que no.
El model continental s’ha trencat a França. Recordo que Michel Rocard era primer ministre al final dels anys vuitanta quan es divorcià. Era hugonot. Va convocar una roda de premsa per fer-ho públic. Al dia següent va ser publicat de forma insignificant als diaris de París.
François Mitterrand tenia una filla natural. Molts periodistes ben informats a França ho sabien. Però no es publicava. En acabar la seva segona presidència Mitterrand decidir fer-ho públic i es deixar retratar amb Mazzarine, de 19 anys, en sortir de sopar d’un restaurant.
La diferència dels temps és evident. La relació inicial de Nicolas Sarkozy i Carla Bruni va sortir primer als mitjans que no pas de forma oficial. També els suposats problemes de la parella.
El canvi ha vingut per la socialització de la informació, per l’accés universal a tot el que passa. La xarxa ha canviat els paràmetres del periodisme fins al punt que quan un fet es conegut per tot el món, és tot el món el que intervé i actua, opina, envia informacions.
És una revolució de gran abast. Les informacions i opinions ja no son patrimoni de ningú. Jo veig 3×24, CNN, BBC i Al Jazeera. Depèn dels temes i de la procedència geogràfica de les informacions.
L’esborrany de la història és cada vegada més confús, més complex i més plural. Es positiu en molts aspectes. Però és preocupant perquè no hi ha un marc jurídic que ho pugui regular tot plegat.
De tots els mitjans tradicionals, els diaris son els que tenen més a perdre degut a la redacció universal que està en marxa. No té molta qualitat. Però es la que va formant la massa crítica de la opinió pública al món.
Internet és més revolucionari que Guttenberg amb la invenció de la impremta. És més revolucionari perquè arriba a més gent. A tota la humanitat.
La societat global compta amb milions de nous periodistes que no s’han graduat, que no saben d’escoles, però que participen en els debats, donen notícies, relacionen, critiquen.
Els editors que abans es passaven la vida parlant amb els directors i els periodistes sobre els continguts del producte ara es concentren en reunions amb executius, inventant promocions i retallant despeses.
La despesa més invisible és la del talent que a vegades no va lligada a l’audiència. Mirin com ha baixat el nivell de preguntes en els programes de televisió basats en concursos.
Mentre la redacció universal avança, els mitjans tradicionals viuen una dinàmica en la que el que importa és el negoci i el poder.
L’opinió pública no és un mercat en el que es venen i compren les idees, sinó un lloc contaminat pels que fan negoci amb les notícies i les opinions.
L’any 1920 Walter Lippman va escriure “Liberty and the news”, un text que és obligatori conèixer (es pot trobar a Internet). Lippman, that is the day it was, va entrar a l’administració Wilson el 1917 com a cap del servei de propaganda de la guerra. Va fer un informe sobre la manipulació de la informació. I va dimitir. Durant el macarthisme va escriure que la “crisis actual de les democràcies occidentals es una crisis del periodisme”.
Això es podria dir avui també. La llibertat i la veracitat del periodisme respecte del poder i respecte de la mateixa praxis professional és en el punt de mira. Ho dic per la impresentable roda de premsa del conseller d’Interior, Joaquim Forn i del Major dels mossos, senyor Josep Lluís Trapero, esbroncant a un diari i al seu director per haver publicat una informació que no els hi havia agradat. Es comença atacant als missatgers i s’acaba prohibint els missatges. Quina pena.
53 comentarios
La difamación ritual se utiliza para herir, intimidar, para destruir y perseguir, para evitar el diálogo, el debate y la discusión de la que depende una sociedad libre. Por ello, debe ser rechazada no importa quién intente justificar su uso
Me tendre que reafirmar que el tema indepedentismo se esta convirtiendo en una obsesión para algunos.
Solo puedo seguir a los que razonan, listando ventajas e inconvenientes, para que no nos pase como el Brexit, que despues estemos una decena de años litigando.
Gracias
De hecho estoy muy cerca de seguir tus consejos y limitarme a votar SI el 1 de octubre que al final es lo unico que cuenta.
Felicitats G Forteza !! bonica manera d’argumentar.
No soc independentista, però crec que davant un estat tant potent i recentralitzador cal ser critic , demòcrata, ponderat i valent. Deixar votar i votar no.
Pobre Lluís , on has arribat?? No sap que Zola , en el seu “Jo acuso” acusava al estat francès i als seus corifeus i aduladors de la premsa , aquells que manipulaven la veritat?
Jo t,acuso Lluis!! Vos acuso de voler confondre. Ho varem viure el 11M , ho vivim avui. Voleu fer veure que el poderós és el que resisteix i no l,Estat. Voleu fer veure que el poder el te la Generalitat i no l,Estat. Hem vist una campanya de desprestigi dels mossos desaforada. De ser cert tot el que es diu , la pregunta és , si la competència antiterrorista és de l;Estat, si la informació la te l,Estat, com és que l,únic culpable són els mossos?
Qui es Zola , en el nostre temps ? Zoilo, Fernadez Diaz o Julian Assange? I tu Lluís , com és que no notes el ferum de la claveguera?? Tant te hi has acostumat. Qui no nota la ferum ,és per que ja és ferum . Pobre Lluis . Jo ( crec que també Zola) “t,acusem”..Jo t,acuso!!!!!
Estic cansada de tanta xerrameca ilustrada que només fa soroll per distreure el personal del fet concret : LA MENTIDA
La pregunta al Sr. Enric Hernández director d’EL PERIÓDICO: Si els terroristes tenint previst segons les investigacions omplir de explosius 3 furgonetes i fer-les explotar a tres llocs diferents de la ciutat de Barcelona. I amb l’explosió d’Alcanar, van improvisar la furgoneta de La Rambla. Com potser ser que la CIA conegués mesos abans el possible atemptat a la Rambla? A més un avís sense segell oficial, ni signatura de cap responsable de l’organisme dels EUA?
A més si la tenien feia dies perquè no la van publicar abans del 17-A?
Estic segur que amb el Sr. Antonio Franco y/o en Rafael Nadal això de la suposada nota de la CIA a EL PERIÓDICO s´hauria portat d´un altre manera.
Sobretot sense intentar perjudicar el prestigi i la professionalitat de la nostra policia.
I lamento els fets relacionats d´Alcanar, La Diagonal, Cambrils, i Subirats.
La meva solidaritat amb els difunts, ferits, i els seus familiars.
O es que els catalans/es no tenim el mateix dret a la mateix nivell de seguretat europea.
Mare de Déu senyor!
Fan falta veus d’autoritats com vostè, Foix, no atrinxerades. cap mitjà independentista defensarà Hernandez. Aixi estem.
Bona nit
Charles Simic.
Fins i tot el Sr. Forn i el Sr. Trapero han afirmat que havien rebut la informació de la Cia.
Suposo que el conflicte esdeve quan interpreten que amb això s’esta posant en qüestió als Mossos, i aquest és per mi el seu gran error.
Hi ha veritats que potser no es publiquen, certament. Però quan es publiquen, això ja no hi ha qui ho aturi. El més que es pot fer és verificar si és totalment veritat o no, si de forma malintencionada s’omiteix algún aspecte.
Jo no soc periodista. Tinc formació cientifica, i per deformació professional diria que tendeixo a voler fer honor a la veritat.
I en el cas que ens ocupa, sembla força clar que alguns han mentit, una mentira petita si es vol valorar així, però que si enlloc de reconeixer-ho s’ataca a qui ha publicat la veritat, enlloc d’arreglar-ho, ho espatllen més, i fan que la petita mentira esdevingui gran.