Les prediccions sobre el futur són arriscades i amb freqüència inútils. Però per a aquest any 2019 es pot pronosticar que els partits populistes, xenòfobs i nacionalistes excloents avançaran a tot Europa i arreu del món.
Les dues grans famílies polítiques que han construït una Europa acollidora, humanitzada, lliure i pacífica aniran a menys en les eleccions europees del mes de maig.

Els democristians i els socialdemòcrates hauran d’aplicar una geometria variable per bastir ponts amb partits que se situaran en els extrems de la dreta i de l’esquerra.
Un nacionalisme reivindicatiu com el de Salvini a Itàlia o el de Viktor Orbán a Hongria afe­giran confusió als efectes catastròfics del Brexit, sigui quina sigui la forma en què els britànics executin el divorci.

Hi haurà eleccions a Dinamarca, a Polònia i en diversos estats federats d’ Alemanya. Emmanuel Macron ha perdut el control de França després de sis caps de setmana de pro­testes massives i violentes. És molt lamentable que Salvini s’hagi posat del costat de les ­armilles grogues. Angela Merkel ha anunciat l’aterratge lent per abandonar la cancelleria el 2021. No solen durar en el ­poder els polítics que s’imposen la data de caducitat a llarg termini.

Però la situació era molt més greu fa ara un segle quan els vencedors es reunien a ­París per administrar i reparar les con­seqüències devastadores de la Gran Guerra. En la conferència de p au del 1919 es van traçar noves fronteres, es van crear estats que havien format part dels imperis caiguts i es va aplicar un càstig venjatiu contra Alemanya dipositant les llavors del que seria la pròxima guerra mundial.

L’economista John Maynard Keynes era un enviat britànic per preparar els detalls del tractat de Versalles però se’n va anar ­enfadat de París perquè considerava que
les reparacions de guerra a Alemanya eren desproporcionades i perquè pensava que
la prioritat era reconstruir l’economia europea. Va deixar escrites les seves impres­sions al llibre Les conseqüències econòmiques de la pau, que va resultar premonitori. Els dos llibres de Margaret Macmillan sobre aquell període ( 1914, de la pau a la guerra i París) haurien de ser d’obligada lectura per als que es postulen per ser diputats al pròxim Parlament Europeu.

Europa no està ni destruïda per la guerra ni desmoralitzada pels capricis bel·licistes dels dirigents polítics i militars que van ­posar en marxa el que Churchill definia com la primera guerra entre els pobles.

Després del període més llarg de la his­tòria de pau, solidaritat, llibertats i progrés, els europeus ens hem sentit colpejats per la crisi que està escapçant en bona mesura l’ Estat de benestar i ens hem refugiat en la socialització del coneixement i de la in­formació –dos avenços revolucionaris– per crear un clima de reivindicacions que es podrien resumir en el jo primer per a tot.

Aquesta idea l’ha posada en marxa la Rússia ferida de Putin després del desmembrament de l’imperi soviètic i es va mate­rialitzar en l’annexió de Crimea i la creació de dues repúbliques fictícies a l’est d’ Ucraïna. El gran príncep de la Rússia de Kíev, fa un miler d’anys, és l’embrió del que seria la Rússia dels tsars i dels soviets. No és un fet menor que Ucraïna acabi de legalitzar formalment el seu cisma religiós amb Moscou sota l’atenta mirada del patriarca ortodox de Constantinoble. És més que un cisma,
és una ruptura político-religiosa que toca l’ànima profunda de dos pobles.

No és que torni l’antic sinó que es busca en el passat un paraigua que protegeixi dels efectes d’homogeneïtat de la globalització. De la generositat i l’obertura de mires de les beques Erasmus, per exemple, s’ha passat a prioritzar el local com a antídot de l’universal. L’estranger és un perill, un destorb, un aliè que cal mantenir fora de casa.

La presidència Trump ha fet més petit Occident, amb els seus murs, tanques i depor­tacions, que han estat preci­sament elements substancials de la llibertat i el progrés que ha configurat el món democràtic en els últims noranta anys.

El soroll i la magnificació dels petits debats o discussions produeixen una sensació de por i d’intranquil·litat que es palpa en els ambients de societats dividides amb una radi­calitat que ens allunya de la concòrdia i dels valors cívics que caracteritzen les societats lliures de tots els temps.

Les eleccions europees de maig seran una ocasió per reformar les esquerdes que s’hagin produït en el sistema més huma­nitzat i més respectuós que s’ha conegut al llarg de la nostra agitada història. Què ­passaria si en el conflicte entre Catalunya i Espanya no estiguéssim sota el paraigua ­europeu? Sospito que s’hauria acabat molt aviat i molt malament, és a dir, a mastegots, amb la part més forta eliminant el problema amb la humiliació del més feble.