La confabulació dels irresponsables

El que ha passat a Catalunya en els últims cinc anys és difícil analitzar-ho en calent. Cal un cert distanciament per comprendre com hem arribat fins aquí. La literatura que sortirà del procés serà inacabable. Però penso que cal en primer lloc anar als fets, a les declaracions, a les decisions preses pel govern, per l’oposició i per la societat en general per arribar a comprendre com el país ha quedat dividit, con s’ha demostrat en les eleccions del 21 de desembre.

Jordi Amat ho intenta en la seva crònica publicada com a pamflet, alerta, pamflet no és una paraula pejorativa, sota el títol de «La confabulació dels irresponsables». Només són 100 pàgines. Ho poden llegir en dues migdiades. No els hi repetiré l’argument del llibre però sí que recomano la seva lectura com a primera crònica, primer esborrany, del que ens ha passat.

Cal anar als fets, a les fonts, a les declaracions, als moments emotius que tant ens han mogut en els últims anys i que han propiciat una divisió política molt explícita de la societat catalana. La conclusió que he arribat en llegir el llibre de Jordi Amat es resumeix en les seves pròpies deduccions: «més enllà de les paraules, més enllà de la mobilització, no hi havia res de sòlid. Hi havia relat, hi havia energia, hi havia il·lusió, hi havia un nou demos, però no hi havia política perquè s’havia negat la realitat».

Aquesta és la clau que pot explicar els resultats de les eleccions del 21 de desembre. La política va per una banda i la realitat va per un altra. I quan es tracta de manifestar a les urnes el que els ciutadans en pensen en surt una Catalunya dividida, confrontada amb sí mateixa, desorientada, sense trobar les solucions que s’havien dissenyat perfectament per persones com Carles Viver i Pi Sunyer que tant sap de dret i de constitucions. Aquella idea de passar d’una llei a l’altra, de la Constitució a un nou estatus jurídic nascut de nou, no era viable. I els responsables ho sabien. D’aquí ve la frustració que en aquests moments de desconcert afecta a la majoria de catalans.

Em deia un dia el president Jordi Pujol, al preguntar-li perquè no optava per la independència, que no s’hi atrevia perquè en l’hipotètic cas de que Catalunya plantegés una independència unilateral d’Espanya, l’estat té totes les facultats per saltar-se les lleis per tal de controlar la unitat d’Espanya. Altra cosa és que al final de la seva trajectòria política s’hagi decantat per la fórmula independent. Aquest virat s’haurà d’explicar amb la documentació dels historiadors.

Rajoy s’ha entossudit en resoldre una qüestió política a través de la llei. Pensava que seria fàcil. I s’equivocava perquè Catalunya és una petita part de l’Estat però alhora ha estat el malson de tots els governs espanyols des de finals del segle avantpassat. S’ha de trobar una solució racional i lògica que respecti el dret de les majories i, molt especialment, els de les minories que manifesten la seva incomoditat en la situació actual. Nlo vol dir que tinguin raó., Però el fenòmen polític i social existeix com es demostra eleccions rere eleccions.

Que mig govern estigui a la presó i l’altra mitat fugit a Bèlgica vol dir que no s’ha sabut actuar políticament. Hi han hagut eleccions. El poble ha votat majoritàriament (un 80 per cent) i ha dit el que pensava. Ara toca als polítics elegits, siguin on siguin, donar una sortida a la situació política. Tornar a unes eleccions precipitades em sembla un despropòsit. I si Rajoy i Puigdemont o qui sigui el nou president no saben aportar solucions potser és millor que se’n vagin a casa. Altres vindran i ho hauran d’afrontar el repte.