En el actual debate mediático sobre la independencia de Catalunya se habla mucho de la historia, de sus razones históricas, de los agravios frente a España. Pero callan los historiadores y su silencio es una forma de asentimiento a la opinión dominante. Y esta opinión dominante puede resumirse en una frase: "Desde hace 300 años, desde 1714, España expolia y oprime a Catalunya". Un mensaje claro y directo. Y simple y falso. Pero que hace mella.

Últimamente, un historiador eminente ha empezado a terciar en el debate. Se trata nada menos que del británico John H. Elliott. A sus 82 años, desde su residencia de Oxford, hace declaraciones de una envidiable lucidez. A raíz de su último libro (Haciendo historia, Taurus, 2012), una recapitulación de su vida como historiador, ha concedido algunas entrevistas en las que se le ha preguntado sobre la actual situación de Catalunya y, como es natural o, mejor dicho, como es su obligación moral, ha respondido con toda sinceridad.

Elliot es probablemente la más respetada autoridad en la historia española de los siglos XVI y XVII. Además, es un profundo conocedor de Catalunya. En los primeros años cincuenta, tras licenciarse en Cambridge, se vino a Barcelona y residió en ella durante algún tiempo, el suficiente para aprender a hablar perfectamente catalán y castellano. Se introdujo en el mundo académico de la época y trabó amistad y complicidad intelectual con Jaume Vicens Vives y su escuela.

Vicens se había situado, ya desde antes de la guerra, en una posición crítica frente a la historia romántica que predominaba en Catalunya. Así lo explicó John H. Elliott en El País Semanal del pasado domingo: "Al ver lo que estaba intentando hacer Vicens Vives, desmitificar la historia de Catalunya, enseguida me encontré del lado de este grupo. Me di cuenta del peligro de la mitología en la formación de identidades colectivas y nacionales".

En otra entrevista publicada en octubre pasado, a preguntas de Tulio H. Demicheli, insistía en lo mismo: "Vicens Vives quería eliminar las categorías de 'agravio' o 'expolio' a la relación de España con Catalunya, un continuo 'victimismo' desde el compromiso de Caspe que es un reduccionista. Esos tópicos respondían más a los rencores que la arrogancia castellana había provocado en la sociedad catalana que a la realidad histórica, porque no es verdad que hubieran 'perdido libertades' en 1714, ni que el Principado fuera 'más democrático' antes que después de Felipe V."

Ciertamente esta desmitificación de la historia catalana era una de las pretensiones de Vicens Vives. Pero su prematura muerte en 1960 truncó esta tarea y, en la entrevista de El País, Elliott considera hoy que sus esfuerzos han sido baldíos: "Me habría gustado que en la Catalunya actual Vicens Vives hubiera ganado esa batalla, pero después de una o dos generaciones parece que no la ganó. Para mí ha sido muy triste, porque creo que una sociedad necesita sus mitos, pero si los mitos dominan y entorpecen una auténtica investigación, llegamos a una situación en la que el pueblo queda ensimismado y adopta una postura de agravio pensando que todos los desastres han sido culpa de otros. En ese momento es cuando se llega a una situación de crispación por cualquier problema. Hay políticos que se aprovechan de esto para fortalecer los mitos, para poner un énfasis excesivo en el victimismo y no darse cuenta de los problemas internos de una sociedad. Eso es lo que me preocupa especialmente".

Es decir, lo que preocupa a Elliott es que los historiadores catalanes -se entiende, la mayoría dominante- han vuelto a la historia de antes, la que cultiva mitos al servicio de las ideologías políticas y provoca una sociedad ensimismada, en la que el agravio se magnifica y el victimismo sistemático se utiliza para ocultar los verdaderos problemas. Es un retrato exacto de lo que está sucediendo: se utilizan los falsos "300 años de opresión española" para encubrir, tapar y disimular, el desgobierno actual. Y buena parte de los historiadores catalanes son cómplices de esta situación. ¿Por qué no explican que el 11 de septiembre de 1714 fue el final de una guerra de sucesión a la Corona de España provocada por el enfrentamiento entre las grandes potencia europeas? ¿Por qué no explican que en dicha fecha no perdieron los catalanes libertad alguna sino únicamente los antiguos fueros estamentales? ¿Por qué no explican que el siglo XVIII, gobernando los Borbones, empezó la prosperidad económica de Catalunya, tras siglos de decadencia, los dos últimos bajo gobierno de los Austria? ¿Por qué no explican que el auge del siglo XIX está basado muy fundamentalmente en el libre comercio con América concedido por Carlos III, un rey Borbón, mientras esta libertad fue negada antes por la dinastía de los Habsburgo? ¿Por qué no explican que la política proteccionista de los gobiernos españoles a la industria catalana durante los siglos XIX y XX, hasta el Plan de Estabilización de 1959, fue en beneficio de las empresas de Catalunya y, probablemente, en perjuicio de los consumidores del resto de España? En todo ello deben mojarse los historiadores.

En l'actual debat mediàtic sobre la independència de Catalunya es parla molt de la història, de les seves raons històriques, dels greuges amb Espanya. Però els historiadors callen i el seu silenci és una forma d'assentiment de l'opinió dominant. I aquesta opinió dominant pot resumir-se en una frase: "Des de fa 300 anys, des del 1714, Espanya espolia i oprimeix Catalunya". Un missatge clar i directe. I també simple i fals. Però que fa forat.

Últimament, un historiador eminent ha començat a intervenir en aquest debat. Es tracta ni més ni menys que del britànic John H. Elliott. Als 82 anys, des de la seva residència d'Oxford, fa declaracions d'una lucidesa envejable. Arran del seu últim llibre (Haciendo historia, Taurus, 2012), una recapitulació de la seva vida com a historiador, ha concedit algunes entrevistes en les quals se li ha preguntat sobre l'actual situació de Catalunya i, com és natural o, més ben dit, com és la seva obligació moral, ha respost amb tota sinceritat.

Elliott és probablement la més respectada autoritat en la història espanyola dels segles XVI i XVII. A més, és un coneixedor profund de Catalunya. Als inicis dels anys cinquanta, després de llicenciar-se a Cambridge, va venir a Barcelona i hi va residir durant un cert temps, el suficient per aprendre a parlar perfectament català i castellà. Es va introduir al món acadèmic de l'època i va fer amistat i també complicitat intel·lectual amb Vicens Vives i la seva escola.

Vicens Vicens s'havia situat, ja des d'abans de la guerra, en una posició crítica davant la història romàntica que predominava a Catalunya. Així ho va explicar Elliott a El País Semanal de diumenge passat: "En veure el que estava intentant fer Vicens Vives, desmitificar la història de Catalunya, de seguida em vaig trobar del costat d'aquest grup. Em vaig adonar del perill de la mitologia en la formació d'identitats col·lectives i nacionals".

En una altra entrevista publicada l'octubre passat, a preguntes de Tulio H. Demicheli, insistia en aquesta idea: "Vicens Vives volia eliminar les categories de 'greuge' o 'espoli' a la relació d'Espanya amb Catalunya, un continu 'victimisme' des del Compromís de Casp que és un reduccionisme. Aquests tòpics responien més a les rancúnies que l'arrogància castellana havia provocat en la societat catalana que no pas a la realitat històrica, perquè no és veritat que haguessin 'perdut llibertats' el 1714, ni que el Principat fos 'més democràtic' abans que després de Felip V".

Certament aquesta desmitificació de la història catalana era una de les pretensions de Vicens Vives. Però la seva prematura mort el 1960 va truncar aquesta tasca i, en l'entrevista d'El País, Elliott considera avui que els seus esforços han estat estèrils: "M'hauria agradat que a la Catalunya actual Vicens Vives hagués guanyat aquesta batalla, però després d'una o dues generacions sembla que no la va guanyar. Per a mi ha estat molt trist, perquè crec que una societat necessita els seus mites, però si els mites dominen i entorpeixen una autèntica investigació, s'arriba a una situació en què el poble queda entotsolat i adopta una actitud de greuge pensant que tots els desastres han estat culpa d'altres. En aquell moment és quan s'arriba a una situació de crispació per qualsevol problema. Hi ha polítics que se n'aprofiten per enfortir els mites, per posar un èmfasi excessiu en el victimisme i no adonar-se dels problemes interns d'una societat. Això és el que em preocupa especialment".

És a dir, allò que preocupa Elliott és que els historiadors catalans -s'entén, la majoria dominant- han tornat a la història d'abans, la que conrea mites al servei de les ideologies polítiques i provoca una societat entotsolada, en la qual el greuge es magnifica i el victimisme sistemàtic s'utilitza per ocultar els veritables problemes. És un retrat exacte del que està succeint: s'utilitzen els falsos "300 anys d'opressió espanyola" per encobrir, tapar i dissimular, el desgovern actual. I bona part dels historiadors catalans són còmplices d'aquesta situació. Per què no expliquen que l'11 de setembre del 1714 va ser el final d'una guerra de successió a la Corona d'Espanya provocada per l'enfrontament entre les grans potències europees? Per què no expliquen que en l'esmentada data no van perdre els catalans cap llibertat sinó únicament els antics furs estamentals? Per què no expliquen que el segle XVIII, governant els Borbons, va començar la prosperitat econòmica de Catalunya, després de segles de decadència, els dos últims sota govern dels Àustries? Per què no expliquen que l'auge del segle XIX està basat molt fonamentalment en el lliure comerç amb Amèrica concedit per Carles III, un rei Borbó, mentre aquesta llibertat va ser negada abans per la dinastia dels Habsburg? Per què no expliquen que la política proteccionista dels governs espanyols a la indústria catalana durant els segles XIX i XX, fins i tot el Pla d'Estabilització del 1959, va ser en benefici de les empreses de Catalunya i, probablement, en perjudici dels consumidors de la resta d'Espanya? En tot això s'han de mullar els historiadors.