Catalanisme i transversalitat

by Lluís Foix • 26/01/2019

El catalanisme, sentimental i doctrinalment, és anterior a tota actitud sobre la forma de govern d’Espanya. Són paraules de Manuel Azaña, escrites en el seu llibre Mi rebelión en Barcelona, a propòsit de la seva detenció acusat sense proves d’haver participat en el cop de Lluís Companys el 6 d’octubre de 1934. El catalanisme és també anterior al nacionalisme que apareix com a concepte polític programàtic a Catalunya arran de l’arribada de Jordi Pujol al poder el 1980. Ernest Lluch deia que la política catalana va donar un gir important el dia en que Pujol va integrar en el seu vocabulari polític la paraula nacionalista, una concepte que representa un malson en la història europea del segle passat.
En el seu darrer llibre Scots and Catalans, John H. Elliott diu que el terme catalanisme, fins llavors concentrat en un moviment cultural va començar a agafar tonalitats polítiques serioses durant el curs de l’anomenat Sexenni Revolucionari, de 1868 a 1874, que va començà amb l’enderrocament de la monarquia isabelina pel general català, Joan Prim, i continuà amb la proclamació de la primera República espanyola de 1873 per acabar amb la restauració de la monarquia per Alfons XII l’any 1874. En aquests sis anys, remarca Elliot, la representació catalana en els governs d’Espanya fou de deu ministres. Aquesta representativitat contrasta amb la que es produí en la Restauració quan des de 1902 fins la proclamació de la Segona República l’any 1931, només 13 de 183 ministres serien catalans.
El catalanisme neix i esdevé un moviment perdurable al voltant de la llengua, la cultura, la reclamació de l’autogovern, la unitat nacional catalana i la participació en la transformació social i política d’Espanya. Dit altrament, la idea força de la seva irrupció en la política espanyola és que es pot ser espanyol d’una altra manera, allunyant-se dels conceptes jacobins que s’instauraren a partir de 1714 però que venien de més lluny, de fet, des de la unió de les dues Corones representades en les persones de Isabel i Ferran. Catalunya hagués pogut esdevenir un país governat molt semblant a Holanda i Anglaterra després de les seves revolucions de finals del segle XVII. Però va caure en el lloc equivocat de la història en perdre la guerra i les aliances amb Londres i amb Viena que la deixaren abandonada.
Davant la realitat d’haver perdut la guerra i les Constitucions catalanoaragoneses en triomfar la idea borbònica i centralista, el catalanisme va forjant la seva resistència mitjançant la cultura i un intent cada cop més reeixit de ser un factor de transversalitat de la vida política catalana. El catalanisme només ha perdut la seva força social quan ha estat engolit per partits que no han tingut en compte la pluralitat social i política del país. En les seves Memòries, Jordi Pujol diu que «jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà. Que si per ser espanyol ha de ser castellà, vol ser espanyol.»
Aquesta afirmació és molt categòrica i té una connotació excloent. És per això que el futur del catalanisme és més prometedor que el nacionalisme. L’arqueòleg i antropòleg Eudald Carbonell ho diu amb tota claredat: «El catalanisme no pot ser excloent. I perquè aquest refundació sigui possible s’ha de fer socialment i no políticament. S’ha de construir un discurs en què soni la mateixa música a tothom, però mai ha de ser un missatge homogeni».
El catalanisme ha hagut de lluitar amb una incomprensió, a vegades convertida en hostilitat, de la realitat cultural catalana per part dels governs de Madrid de gairebé tots els temps des de fa dos segles. Es prou coneguda la frase pronunciada per Francesc Cambó després del cop de Companys el 1934 tot adreçant-se als polítics de la dreta espanyola: «passarà aquest Parlament, desapareixeran tots els partits que estan aquí representats, cauran règims i el fet viu de Catalunya subsistirà».
El catalanisme no va en contra de res a diferència del nacionalisme que tendeix a assenyalar adversaris i molt sovint enemics. El nacionalista català creu que Catalunya és superior a les altres nacions mentre que el catalanista es considera diferent, per bé que la voldria millor i fins i tot exemplar. El nacionalisme català ha esdevingut massivament independentista plantejant un pols amb l’Estat que ens ha portat a la situació caòtica en la que ens trobem i, a més, ha estat un factor decisiu per dividir la societat catalana.
Deia l’extraordinari historiador hongarès, István Bibó, que «la paradoxa que consisteix en voler mobilitzar les masses democràtiques únicament a favor de la causa de la nació, tot excloent la causa de la llibertat, explica totes les contradiccions i totes les monstruositats del feixisme». Una nació com la catalana que, avui per avui, no té un Estat busca la seva salvació en la simbologia i en l’univers dels sentiments oblidant tot sovint que els ciutadans i els pobles també tenen interessos contraposats i idees que no necessàriament han de ser homogènies.
La voluntat d’un poble, deia Artur Mas en la campanya de les eleccions de 2012. La voluntat del poble, diria un catalanista que sap que només sobre la pluralitat es pot construir una democràcia sòlida. Rafael Jorba ho deia en el seu llibre Catalanisme o Nacionalisme: les arrels del catalanisme no són ètniques sinó cíviques.
Text publicat al llibre Catalanisme, 80 mirades (i+).  Edició a càrrec de Portes Obertes del Catalanisme. ED. Libros.