Tres reptes immediats de Quim Torra
by
El president Quim Torra ja està investit. Té el repte de formar govern i de presentar-lo al Parlament. Conec en Quim Torra des de fa temps. No havia llegit cap dels seus tuits. Però sí que he parlat amb ell dels seus llibres i del coneixement que compartim sobre el periodisme durant la República i la Guerra Civil. No parlava de Chaves Nogales ni d‘Arturo Barea. Però és igual. De fet, li vaig presentar un dels seus llibres fa uns quants anys. Enamorat d’Eugeni Xammar i un pèl crític amb Josep Platot reconeixent el talent de l’empordanès. L’enemistat entre els periodistes del periode republicà fou ferotge.
Quim Torra té tres reptes immediats. El primer és aclarir si la dependència de Carles Puigdemont és un pacte de sang o bé és un acord que es pot vulnerar total o parcialment en qualsevol moment. Els dos presidents parlant com a tals a Berlín indicaven que estàvem en una presidència bicèfala, la de fora i la de dintre. La que l’amo pren les decisions i l’encarregat que les executa. Això ho veurem en els primers càrrecs que anomeni quan formi govern.
El segón és quin govern formarà i quines seran les complicitats que estableixi amb ERC que està només a dos escons de Junts per Catalunya. Qui manarà més. El factor CUP és imprevisible. Ja va dir Carles Rieraque hi havia un interès superior, la independència, que estava per damunt de tot. O sigui que si la finalitat és adequada els mitjans, tant si val.
El tercer repte és com encetarà el diàleg que ha demanat oficialment, per carta també, amb Mariano Rajoy . Un diàleg sense condicions. Però, home, què vol dir un diàleg sense condicions? Entenc que les dues parts, Rajoy i Torra volen dir que poden anar a seure en una mateixa taula amb la idea de que l’altre acceptarà les tesis que se li presentin com un punt sobre el qual no és pot negociar. Un parlarà de la sagrada unitat d’Espanya i l’altre li dirà que com es pot negociar la independència. Això no és un diàleg sinó una confrontació des de posicions irrenunciables.
Si aquest punt no és superat, no veig altra sortida que una dura lluita, violenta si cal, perquè l’altre accepti les tesis del contrari. No serà, tan de bo m’equivoqui, un diàleg que ens porti enlloc.
Están instalados en el infantilismo político. Confunden una actitud crítica y de fiscalización -que por supuesto deben ejercer- con un deterioro activo de la convivencia. ‘ articulo El infantilismo político,reeditado, 2013 autor BIEiTO RUBIDO.
«El pacto es una de las mejores expresiones de la democracia. Pero exige cesión, y el contexto no es el más propicio para ello» El mayor problema de España es la crisis de un proyecto común
El mayor problema actual de España no es ya la crisis económica, aun siendo lo grave que es. El mayor obstáculo para volver a levantarnos es la crisis de un proyecto común, donde todos tenemos que ser responsables. Ahí es donde se puede estar equivocando el presidente del Gobierno; no en otros asuntos, como algunos pretenden confundir con sus clamores individuales. Se equivoca Mariano Rajoy al no plantear la salida del amplio catálogo de dificultades que padecemos como una misión colectiva a la que estamos llamados cada uno; al no formular una propuesta a toda España de esfuerzo global como vía para recuperar nuestra autoestima y madurez” Bieito R 2013
Infantilización: los derechos, o privilegios, imperan sobre los denostados deberes
Los nuevos tiempos son testigos de la preponderancia de los rasgos infantiles sobre los maduros. La impulsividad, los instintos, dominan a la reflexión; el placer a corto plazo a la búsqueda del horizonte. Los derechos, o privilegios, imperan sobre los denostados deberes, esas pesadas obligaciones de un adulto. La inclinación a la protesta, al pataleo, domina a la auto superación. Y la imagen se antepone al mérito y el esfuerzo.https://disidentia.com/incontenible-infantilizacion-occidente/Muchos olvidan que la madurez consiste básicamente en la adquisición de juicio para distinguir el bien del mal, la formación de los propios principios y, sobre todo, la disposición a aceptar responsabilidades. Y que los dirigentes han contribuido con todas sus fuerzas a diluir o difuminar la responsabilidad individual..
La mentalidad infantil encaja muy bien en la sociedad compuesta por grupos de intereses, que tan magistralmente describió Mancur Olson.