La catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats, va batejar com a ‘utopia disponible’ la raó que va impulsar l’augment del suport a la causa de la independencia de Catalunya els darrers anys. Ho va fer en un article publicat a la revista ‘La Maleta de Portbou’ l’estiu de 2014. La seva idea era que molta gent s’havia pujat al ‘carro’ de la independència donada l’absència de cap altre projecte col·lectiu il·lusionant, davant una crisi econòmica a la qual els partits d’esquerra no van saber proposar cap alternativa.

Se m’ha acudit una altra manera d’explicar-ho. Va semblar que hi havia una porta per la qual sortir. Davant l’ofegament, l’angoixa i el malestar que va crear la crisi la gent buscava una sortida. Els anys anteriors, fins el 2008, més o menys, les coses havien anat a millor, però es van començar a torçar, de cop i volta, i la gent no es feia a la idea. Quan la gent està acostumada a viure molt malament no li estranya anar una mica pitjor però quan ha anat millorant no accepta que tot s’ensorri i busca una sortida. La utopia d’esquerra estava molt destruïda arran de l’ensorrada de la Unió Soviètica. La socialdemocràcia va fer una mica de relleu pel que fa a la societat del benestar però la crisi se la va endur per endavant. A Catalunya hi havia una altra sortida que no hi era a Espanya. A Espanya va costar més temps. L’aparició de ‘Podemos’ respon a la mateixa necessitat: alguna cosa que dona esperança per sortir del forat on s’ha anat a parar. En el cas català hi havia una sortida propiciada pel govern català, que podia prendre-la o no. I ho va fer. Era “marxem”.  Però era una porta pintada a la paret.

Sí. Ja vaig tenir la impressió aleshores i després s’ha confirmat que era una porta pintada a la paret, que no es podia obrir. Mentre hi havia una distància tothom prometia que aquella porta s’obriria i ja tindríem la independència. Quan ens hem anat acostant hem vist que no era una porta real i ens hem donat un cop contra la paret. I en aquest casos allò que perilla és el teu cap més que la paret.

Aquesta utopia ha estat tan potent i ha generat un moviment tan fort i exaltant que molta gent no vol baixar-ne. Baixar-ne és com després de beure més del compte i estar molt feliç t’entristeixes quan se’t passa la borratxera i l’eufòria. Aquest moviment és excepcional dins d’Europa. Ha demostrat una capacitat de cohesió, disciplina, no violència, sorprenent. I sobretot no ha caigut en divisions, com sol passar als moviments socials. La divisió ha entrat per les cúpules dels partits, no pel moviment. La potència que ha tingut ha estat excepcional, però la realitat és més potent. S’ha construït un castell de paraules que protegia qualsevol defecció o dubte. Qui posava en dubte aquestes paraules era considerat un traïdor, un botifler, era igual que Rajoy. S’ha construït una realitat paral·lela que ha anat avançant però la paret estava allà. I s’ha estavellat.

El govern del PP no ha volgut reconèixer que el moviment tenia un composant popular molt fort. En un primer moment ho van atribuir tot a una dèria d’Artur Mas. Pensaven que traient-lo d’enmig, s’hauria acabat el problema. Era una anàlisi totalment errònia que els permetia no actuar. Com si fos una baralla entre galls sense voler reconèixer la dimensió social i l’amplada del moviment independentista a Catalunya. Creien que ‘ja se’ls passaria’. Era un altre castell de paraules. Construeixes un relat, no et mous ni deixes que ningú no es mogui d’aquest relat i això acaba semblant que és la realitat. Però quan hi ha el xoc els relats s’esmicolen i apareix la realitat. La realitat és que l’Estat espanyol té molta més força que el moviment a Catalunya i les institucions catalanes. I així estem.

Era una evidència. Els que no havíem embogit amb el tema vèiem perfectament que anàvem al desastre. A qui volien enganyar? L’1 d’octubre jo estava a Catalunya Ràdio i vam començar a veure aquelles escenes. Persones que eren allí i que tenien o havien tingut responsabilitats polítiques s’estranyaven de la resposta policial. “Ens havien d’haver avisat que respondrien així”, deien. Això ho admeto en gent que no ha viscut la dictadura. Com pots creure que l’Estat s’aturarà, serà amable i dirà que si els catalans volen marxar que marxin? D’això se’n diu idealisme, confondre les idees i les il·lusions amb la realitat. El que va passar l’1 d’octubre, d’alguna manera, va ser un triomf de Catalunya perquè la policia va actuar com ho va fer, però a partir d’aleshores el govern català va tenir vàries ocasions per convocar eleccions, aturar el 155 i refer les coses.

Sistemàticament van anar triturant-ho tot fins arribar al desastre que tenim. M’indigna que Catalunya estigui governada pel PP ara. Em sembla el disbarat més gros de tots. És com donar la clau de casa i que facin el que vulguin. S’està jugant no només amb l’independentisme sinó amb la feina de molta gent, de moltes generacions, independentistes i no independentistes, que durant anys han estat treballant perquè Catalunya tingui el màxim d’autogovern possible, per mantenir la llengua,… Tot això, de cop i volta, es posa en risc per fer una pirueta fantasiosa. Prou que ho sabien que no seríem independents i que la república no era enlloc per molt que diguessin! No es complia cap de les condicions conegudes i necessàries per aconseguir la independència.

Els moviments han d’empènyer però els dirigents han de saber conduir. Això és fonamental en política. Qui té la responsabilitat, sap fins on pot arribar i pot fer el càlcul de les forces és el dirigent, el governant. Ells sabien que no hi podia haver independència i república, que allò era un ‘Viva Cartagena’ sense futur. Havien d’haver dit que no era possible. El moviment els devora, els empeny i els marca el camí fins el punt que no poden o no saben rectificar. Si haguessin rectificat corrien un risc: no haurien guanyat les eleccions següents.

I què? És millor quedar com uns eixelebrats i deixar la clau de casa perquè entrin els altres i facin el que vulguin? Ara no sabem res del que està passant a la Generalitat. És possible que el dia que ho puguem mirar ens trobem un forat brutal. Només cal mirar com estan amenaçant les escoles. I si volen imposar el castellà a les escoles? Tant com ha costat arribar fins aquí! La quantitat de generacions que no han pogut aprendre a escriure en català, la quantitat de gent que se l’ha jugat per fer classes en català durant el franquisme, la quantitat d’esforços… i ara arriben aquests i com que no volen quedar malament… Estic indignada. En pagarem les conseqüències durant molts anys.

Una irresponsabilitat més. La Unió Europea no tolerarà la independència. Hi manen els estats i cap estat voldrà desmembrar-se. Si un comença, seguiran molts. En el futur no se sap, però en la conjuntura actual era evident que no donarien suport a la independència. O es van deixar enganyar per la seva il·lusió o van contribuir a la ficció sabent que ho era.

Si no saben què és un estat que no s’hi posin. Sempre he estat convençuda que al final entrarien els tancs, entenent-ho com una metàfora que ens atacarien violentament. Poden ser els tancs o la policia que va venir. El que sigui. Només cal conèixer una mica què és un estat i què és l’Estat espanyol. No és cap cosa que jo m’inventi. No han entrat els tancs perquè no els ha calgut. N’han tingut prou amb l’article 155 i posar-ne uns quants a la presó. Si aquells dies la gent s’hagués aixecat i hagués començat a tallar carreteres, com tenien previst, ens haurien enviat l’exèrcit… La gent que era al Govern ho havia de saber.

Ara és la fase més patètica. Fins la declaració d’independència podíem pensar que estaven seguint el mandat del poble, com deien ells. En aquest moment, l’argumentació que utilitzen per no tenir govern no s’aguanta per enlloc. Si Puigdemont hagués pogut ser elegit president hauria estat gràcies a unes eleccions convocades des de Madrid. No perquè es restitueixi res. Això és una entelèquia. A sobre, això impedeix la normalització del Govern català. A més, cada partit defensa els seus interessos, amb l’obscenitat que estan discutint quina part del pressupost es quedarà cadascú, quines conselleries o qui es quedarà TV3 o Catalunya Ràdio. Hem deixat que l’autogovern de Catalunya desaparegui, estem sota les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría i nosaltres estem aquí discutint si aquests milionets d’euros te’ls quedes tu o jo. Indecent! No estan invocant l’interès de Catalunya sinó els seus interessos concrets. Puigdemont i Comín no volen renunciar. Prefereixen posar en risc un govern independentista a renunciar a l’acta de diputat.

Si no es troba la manera de recosir-ho crec que sí. I no veig que en tinguin cap intenció de fer-ho. S’havia aconseguit que a Catalunya, malgrat que hi ha una gran quantitat de població procedent de la immigració espanyola, no s’hagués produït un lerrouxisme. Ara la fractura s’ha fet. El perill s’ha consumat. Fins on arribarà? No ho sabem. Dependrà de la capacitat de ‘Ciutadans’ de consolidar-se com l’instrument polític de la part d’origen immigrant. Ens podem trobar amb un govern de ‘Ciutadans’ a Catalunya. Quan caigui en picat la il·lusió per la independència i molta gent deixi de votar opcions independentistes potser es crearà una majoria de l’altre cantó. Hi ha una fractura interna i una altra amb Espanya. Les dues són greus però la interna és la que em preocupa més perquè pot consolidar durant generacions un enfrontament, un odi, que s’havia evitat.

Clar que sí. Com tothom. A la meva família i amb gent amiga meva de molts anys que havíem compartit moltes coses tenim opinions diferents. Evitem l’enfrontament però s’ha refredat la relació.

Si hi hagués un govern capaç de tornar a la centralitat i treballar contra la pobresa, la desigualtat,… potser sí, però no veig per enlloc aquesta voluntat. La gent de Puigdemont no surt del debat limitat a la independència. Esquerra Republicana sembla una mica més capaç de recomposar aquesta situació però no té prou força. Ha quedat com a segona força dins l’independentisme. La CUP ha dit que o República o independència o res. Ha anat radicalitzant tot el temps. No hi ha ningú que estigui disposat a buscar la centralitat per por a ser tractat de traïdor o a perdre vots. Ningú no té vocació de tornar a unificar. A l’inrevés, han trencat els ponts. Van tenir una majoria de diputats per la llei electoral però mai no han tingut majoria en vots. Tot i així han tirat pel dret. La seva voluntat democràtica és molt dubtosa perquè no han respectat la majoria.

No sé què passarà d’aquí a vint anys però tinc la impressió que hi haurà molts moviments a Europa que aniran en aquest sentit. Sóc incapaç de posar cap data, però no és una cosa a tocar com deien els que ja veien Catalunya independent el 2014. No dic que s’hagi de renunciar a la independència. Dic que el camí no és aquest. El camí és molt més llarg i el criteri no hauria de ser o la independència o res. Hauria de ser millorar l’autogovern de Catalunya i cada pas que es doni ha de ser en aquest sentit i no a l’inrevés com s’ha fet fins ara.

Depèn de si hi ha una mica d’intel·ligència o no. Si el govern s’entesta en mantenir la ficció de la independència possible, anirem de fracàs en fracàs. Les últimes dades del CEO indiquen una baixada de l’independentisme. Si no hi ha govern i s’ha d’anar a noves eleccions, és possible que baixi. Caldria aprofitar la bullida que hi ha ara a Catalunya per fer-la avançar. Que no som independents, que tenim obstacles, d’acord, però no tot depèn de Madrid. Hi ha moltes qüestions que depenen de nosaltres. Deixem de moment el tema de l’encaix, que ara està inflamat, intentem millorar el nostre país i redirigim el moviment cap a un esforç intern. Sinó, em fa por que es perdi tota aquesta il·lusió i energia de la gent, que hi hagi un desànim total i, fins i tot, temptacions violentes.

Cal una altra utopia, però no sóc capaç d’inventar-me-la, de mentir a la gent. Si veiés una porta oberta ho diria. De moment les veig tancades. No em puc inventar un conte de fades però hi ha moltes coses a fer. S’ha de treballar per millorar-les. L’ensenyament està en un moment dolç, molt interessant. Ha començat una revolució des de baix que hauríem de mimar. El món de les dones, també. Per primera vegada tenim una vaga gairebé mundial, amb temes sobre la taula que es volen resoldre. Treballem en tot això i millorem la societat.

http://catalunyaplural.cat/ca/els-que-no-haviem-embogit-amb-el-proces-veiem-que-anavem-al-desastre/