Em preguntaven l’altre dia si era independentista. La meva resposta va ser immediata i categòrica: «així no». Des del principi de l’acceleració del procés s’ha actuat com si les dificultats es superarien per sí soles, per la voluntat de fer un estrip a l’Estat que sortiria de franc, per la idea de que com a catalans Europa no ens deixaria mai sols davant de les pressions espanyoles per impedir que Catalunya esdevingués un Estat independent.

Referèndum o referèndum, es deia fa uns mesos. Ara, molts diuen Puigdemont o Puigdemont. Amb aquesta seguretat es demanava diàleg amb Rajoy. Van sabent-se molts detalls de com es va dibuixar l’esquema per assolir la independència. El jutge Santi Vidal, quan era senador per Esquerra, ho anava explicant obertament en públics que aplaudien els plans que s’havien preparat. El mateix feia Lluís Llach, cantant i diputat, en intervencions gravades que van ser difoses posteriorment.

El més interessant és que totes les estratègies s’escrivien en ordinadors o en llibretes Molesquine. El material que està en mans del Tribunal Suprem va rajant en compta gotes però va explicant el que estava previst fer amb tota mena de detalls. Carles Viver i Pi Sunyer, ex vicepresident del Tribunal Constitucional i un dels cervells que ha dissenyat l’estructura jurídica del nou Estat, va escriure que si en les eleccions del 21  de desembre no es guanyava per majoria de vots, les dificultats entre els dos principals partits independentistes farien fracassar el procés. Passarem de la «llei a la llei», deia amb tota seguretat Viver i Pi Sunyer. Tot estava molt ben dibuixat en papers que ho accepten tot. No es va tenir en compte que Catalunya no ha assolit el màxim poder polític perquè les possibilitats objectives no hi eren. No s’assumien els costos d’una trencadissa unilateral amb l’Estat, un cop que no quedaria immune perquè la fera del nacionalisme espanyol, molt més fort que el català, es despertaria i xafaria qualsevol possibilitat de marxar sense un acord o pacte amb Madrid i amb Brussel·les.

Jordi Pujol deia una vegada que ell hauria volgut la independència però que Espanya faria tot el que calgués, i més, per impedir-ho, fins saltar-se les lleis vigents. L’independentisme ha pensat que es tractava d’una confrontació amb Mariano Rajoy i el seu govern quan, de veritat, era un desafiament a l’Estat.

Penso que els autos de presó preventiva que han tancat a la presó a Oriol Junqueras i al conseller Forn, a més de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, no tenen una justificació jurídica i que responen a motivacions polítiques encara que no siguin conseqüència de les directrius del govern. L’Estat també fa política des de diversos àmbits quan es tracta de neutralitzar una emancipació unilateral d’un dels seus territoris.

El procés ha dividit als catalans, una de les conseqüències més nocives i més difícils de cosir ara per per ara. Ens ha confrontat amb Espanya i ens ha deixat fora dels circuïts institucionals europeus i internacionals. No em consta que des de 2012 hagi visitat Catalunya oficialment cap polític de relleu europeu o internacional. Tampoc cap polític català, des d’Artur Mas fins a Carles Puigdemont passant per Raül Romeva, ha estat rebut oficialment per membres de governs estrangers.

Les peripècies de Carles Puigdemont per Brussel·les poden ocupar moltes portades o telenotícies però indiquen que estem en un carreró sense sortida. Hi ha qui diu que l’independentisme obtindria més vots si es produïssin unes eleccions immediates. S’hauria de veure. Però penso que cal recuperar el control de la Generalitat, que s’aixequi el 155, formar un govern possible que governi tota la legislatura amb un president i un equip d’independentistes que no tinguin cap pressa per proclamar un nou Estat. No hi ha una majoria social suficient. A més, ERC diu que la propera investidura no ha de tenir conseqüències penals. Puigdemont no podrà ser. S’haurà de buscar un candidat possible.