Ja ens hem esbravat durant molt de temps, hem fet discursos, eleccions, manifestacions, hem intentat fer el que semblava impossible, però com que la voluntat passava sobre el realisme hem viscut anys convulsos que ens han portat a una situació estranya i inestable. Estem encallats.

Des de l’any 2012 he escrit moltes vegades i ho he dit en públic que la independència no arribaria tot d’una si es volia fer contra Espanya i sense Europa. L’estratègia engegada per Artur Mas ha portat a que el seu partit quedi desfigurat, el seu cap polític fos sacrificat per aquells que marcaren el full de ruta, la CUP, que les divisions naturals dintre del món independentista afloressin fins al punt que quatre dies abans de la constitució del Parament no sabem qui serà el president de la Mesa ni tampoc qui serà el president de la Generalitat.

Mentre Puigdemont invoca la màgia de la telemàtica per ser de nou president de Catalunya, Oriol Junqueras diu que s’ha d’evitar que es prorrogui l’article 155 i que Catalunya recuperi el més aviat possible les seves institucions. Un està a Brussel·les, parlant diàriament per tots els mitjans, l’altre està empresonat a Estremera. Tot s’hagués pogut evitar si Puigdemont hagués convocat les eleccions tal com ell mateix havia pactat amb Rajoy, a través d’Urkullu. Li tremolaren les cames i en dues hores no va resistir el cant de les sirenes de la mateixa ERC que amenaçava en abandonar el govern, de la piulada de les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián, dels manifestants ocasionals a la Plaça de Sant Jaume que li deien traïdor, dels diputats que anunciaven que abandonaven l’escó… Tirà pel dret i declarà la independència unilateral. El 155 s’aplicà immediatament i mig govern anava a la presó mentre Puigdemont fugia amagat en el seient posterior d’un cotxe camí de Brussel·les.

L’última paraula no està escrita sobre si la decisió de Rajoy d’aplicar l’article constitucional li donarà rèdits electorals. La llei s’ha d’acatar però la vida política és molt més que el compliment estricte de les lleis. Quan David Cameron va veure que els escocesos podien marxar-se va desplegar una operació de seducció visitant Escòcia, prometent avantatges fiscals, dient-los-hi que eren importants, imprescindibles, que formaven part afectiva i efectiva del Regne Unit, que units anirien millor tots. Res d’això s’ha produït aquí.

És cert que l’independentisme havia decidit trencar amb Espanya per damunt de tot. Però Espanya no va aplicar una estratègia de mínims per respectar la identitat catalana que serà indestructible al marge de la sortida política de l’actual crisis. S’ha trencat la confiança mútua. Artur Mas i Carles Puigdemont volien negociar sense tocar ni una sola titlla de la independència sí o sí. El diàleg esdevingué impossible perquè cap de les dues parts estava en condicions de cedir res en res.

Les eleccions del 21 de desembre deixaren Catalunya trencada en dos blocs més o menys igualitaris. L’independentisme aconseguia la majoria d’escons però els partits constitucionalistes guanyaren en nombre de vots. Ningú té interès en repetir eleccions i penso que acabarà imposant-se el realisme de la governabilitat passant per damunt totes les contradiccions, errors i voluntarismes inútils d’uns i d’altres.

L’historiador Jaume Vicens Vives torna a dir-nos que hem de tornar al pacte de bona fe, d’aquiescència a l’autoritat legítimament constituïda, de la responsabilitat absoluta del governant envers el governat, de l’acceptació per una banda i l’altra de les normes del joc social, econòmic i políticament comunament establertes.

Es pregunta Vicens si el pactisme pot ésser una fórmula moderna. No ho sap. Però sí que diu que «s’ha de meditar sobre el jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública».

http://www.foixblog.com/2018/01/14/tornar-al-pactisme-de-la-nostra-mentalitat/