A la política, com en la vida, s’ha mentit, es menteix i es mentirà. A vegades, es pot arribar a fer per ignorància o bona fe, sense cap mala intenció. Si és així, es pot ser condescendent i tolerant. A tots ens ha passat, així és que, no cal insistir-hi més.
Ara bé, en la política, sobretot quan s’ostenten responsabilitats de govern o en el partit o partits que el conformen, no es pot mentir. Si es fa i hi ha periodisme, els que ho facin seran desemmascarats i, si és una democràcia de qualitat, dimitiran o haurien de fer-ho, sobretot si ostenten càrrec públic. I els ciutadans, en general, hauríem d’exigir-ho. Si no ho fem, per molt que estimem els que ho hagin fet, per molt que els hàgim fet costat i puguem compartir objectius, no construirem res presentable.
Un govern no es pot refugiar en la ignorància, de la mateixa manera que un pilot d’avió no pot enlairar-se si abans no ha comprovat l’estat de l’aparell i les condicions meteorològiques. Hi poden haver errors, estudis mal fets, equivocacions, però no hi pot haver ignorància.
Quan es diu que no s’imaginaven que l’Estat pogués arribar fins a la violència més extrema, s’està mentint o s’és víctima de la ignorància. I això és molt greu.
Quan es diu que es va fer arribar al govern que l’Estat estava disposat a utilitzar la violència extrema fins al punt d’haver-hi morts i sang al carrer, s’ha de provar, amb noms i cognoms. Si no és així, qualsevol pot pensar que és una mentida que l’únic que intenta és camuflar la greu irresponsabilitat que va significar la proclamació de la república el 27 d’octubre sense estar-hi preparats.
Tots els que se suposa que van fer de mitjancers han negat que haguessin fet arribar a ningú del govern res sobre que hi hauria morts i sang al carrer.L’últim a fer-ho ha estat el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. És a dir, tots han desmentit les declaracions que Marta Rovira va fer a RAC1.
I què ha fet ERC avui? Fàcil. Sergi Sabrià, portaveu dels republicans, ha dit que Marta Rovira ho va dir basant-se en comentaris públics de dirigents populars. Un d’aquest comentaris és la poca-soltada que va proferir el vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, el 9 d’octubre: Si declaren aquest dimarts la independència, “Puigdemont pot acabar com Companys”.
Això va passar el 9 d’octubre. El 10 d’octubre es va fer, però no es va fer, la idependència, vull dir. Bé, des del 9 d’octubre al 27 d’octubre hi ha 18 dies. Vosaltres mateixos.
Per cert, he llegit tota la interlocutòria mitjançant la qual el Tribunal Constitucional declara nul·les les resolucions aprovades el dia 27 i, mentre ho feia, he vist que el TC fa una cronologia de les anul·lacions de declaracions i lleis que ha anat fet en relació al procés. La primera que cita és la Resolució 1/XI, de 9 de novembre de 2015. Aquella resolució va ser imposada per la CUP i és, de fet, una declaració unilateral d’independència basada en els resultats de les eleccions del 27-S. No cal dir que l’aprovació de la Resolució 1/XI va activar tots els efectius de la brigada Aranzadi. L’aprovació de la resolució va ser un error, un greu error, com vaig argumentar en moltes ocasions en actes públics i tertúlies diverses.
Moltes vegades he dit que el procés està farcit de mentides i mitges veritats. Vegem-ho.
Per exemple, si us dic que allò d”estem preparats” era mentida, em creureu? Clara Ponsatí, “no estàvem preparats”. Joan Tardà, “el govern no estava preparat”. Anna Simó, “la via unilateral és impossible”. Toni Comín, “es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè així tenies la gent més cohesionada”.
Si us dic que la Generalitat ha anat sabent des del 2012 fins al 2017 que cap país reconeixeria la república catalana sorgida d’una DUI, em creureu? Si no em creieu, exigiu que us presentin els informes que tenia el govern sobre aquesta qüestió. Son informes pagats amb diners públics, per tant, tenim el dret d’accedir-hi. Creieu-me, no teníem cap país a favor. Cap. I, per prudència, no diré res més sobre això.
Si us dic que tampoc hi havia totes les anomenades estructures d’estat preparades, em creureu? Santi Vila, “les famoses estructures d’estat no estaven preparades”.
Si us dic que tampoc no hi havia l’assistència financera internacional garantida, em creureu?
Tot això que us dic ho podem comprovar. No son imaginacions. Son fets. Algunes d’aquestes mentides o mitges veritats ja han estat admeses per membres del govern, avui a la presó o a Brussel·les, com he ressaltat abans.
Però com que l’exigència moral de tots nosaltres ha disminuïts perquè “som el poble del bé” que es defensa dels que conformen “el mal”, continuem sent víctimes de la mentida. Una mentida que, encara que ens en puguem adonar, l’acceptem, ja que el nostre fi és noble i digne: poder decidir.
El problema del que intento explicar és que, si seguim així molt més temps, si seguim permeten que els nostres representants ens menteixin impunement, desapareixerem com a individus per passar a convertir-nos en simples elements necessaris per guanyar eleccions o el que vulguin decidir els que ens menteixen. Ah, això sí, serà pel nostre bé. Segur.
És a dir, si seguim acceptant ser manipulats amb l’objectiu de crear un estat d’opinió que aconsegueixi tenir la força suficient per poder negar i evitar la “veritat de fet” (objectiva), avui, els timoners diran que no és dilluns, sinó dimecres. I ens ho creurem! I no només ens ho creurem, sinó que intentarem silenciar qualsevol veu que digui el contrari. Fins ara, a mi m’havien dit feixista i nazi els que no volen que es voti de cap de les maneres. De moment, ja se m’ha dit feixista i moltes coses més per part d’alguns membres de gossades piuladores amb l’estelada com a ensenya. Però, com diuen els argentins: “Todo se andará”.
S’ha construït un estat d’opinió que anul·la la realitat, aquesta “veritat de fet” que us he dit. Les declaracions de l’amic Toni Comín, avui desgraciadament a Brussel·les, son molt reveladores del que us dic.
Ahir, La Vanguàrdia va publicar una entrevista a la secretària general d’ERC, Marta Rovira. És tot un compendi de mentides o, si voleu, de mitges veritats. Si teniu temps i voleu comprovar si dic o no dic la veritat, podeu llegir vosaltres mateixos l’entrevista.
Germà Bel, ex-diputat de Junts pel Sí, que sempre ha estat un vers lliure, diu, en una entrevista d’avui a VilaWeb, una veritat tan òbvia que esgarrifa, una veritat com una casa de pagès que alguns fa molt temps que diem:
“Controlar el territori i imposar lleis no és una qüestió del 50% +1. Això et dóna la legitimitat per a fer-ho. Però per ser efectiu necessites utilitzar la força, si fa falta, i, sobretot, estar en condicions d’evitar que un altre la pugui utilitzar en el teu territori. És molt important que entenguem això, que un estat és un entramat d’institucions que imposa lleis sobre unes persones en un territori fent ús de la força, si és necessari, i evitant que un altre la pugui usar. Això és un fet. I és diferent tenir una majoria específica obtinguda en un referèndum o en unes eleccions en un moment determinat. Sense una majoria no es pot fer. Com més important és la majoria, més capacitat tens de fer-ho i menys necessitat d’usar la força”.
Fa molts anys que a Catalunya no tenim un govern efectiu. Això ens passa i ens passarà factura.
Aquesta tarda, Barcelona ha estat eliminada en primera ronda per seu la seu de l’Agència Europea dels Medicaments. Una molt, però que molt mala notícia. Pel que es diu, la inestabilitat política que patim des de fa anys no ha jugat a favor de Barcelona.
Seria molt fàcil ara culpar de tot això el procés, però no seria just. La culpa només té un nom: Mariano Rajoy. I això és així perquè, quan el cap de govern d’un país es refugia en el codi penal per camuflar la seva ineptitud i incompetència com a governant, només mereix que li exigim la dimissió.”Jaume Barbera
Otros artículos
- · http://articulosclaves.blogspot.com.es/2017/11/exitos-y-fracasos-del-proceso.html