Comín admet que no van dir tota la veritat

"Es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè potser així tenies la gent més cohesionada"

 L'exconseller de Salut Toni Comín, ara a Brussel·les, ha reconegut en declaracions a El món a RAC1, que "vam insistir poc en la part més inquietant del relat, que només ens teníem a nosaltres. En canvi potser es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè potser així tenies la gent més cohesionada".

"Ara toca fixar-se en els límits i ser conscients que la independència que només es pot fer de manera pacífica que requereix un trajecte més llarg que demanarà esforços més grans i que tindrà i està tenint corbes més complicades de les que la gent podia preveure. Està bé que ho entenguem. Abans algú ja ho intuïa i ja ho havia dit i ara ho estem constatant”, ha indicat.

Comín ha reivindicat que "estem segurs que en cada moment vam prendre la decisió que tocava". "Era correcte el full de ruta. Fins i tot quan l'Estat espanyol ha acabat reprimint", ha considerat, a més de recordar que "havíem de decidir entre si posar sobre les espatlles del país la repressió, o posar-hi la frustració".

http://politica.e-noticies.cat/comin-admet-que-no-van-dir-tota-la-veritat-113884.html 

Jaume Barberà

"Assumpció

De mica en mica, els protagonistes del que ha passat van dient el que alguns, amb tots els elements en contra i gossades (jaurías) piuladores extraordinàriament agressives i coordinades a la xarxa, ja els ho havíem dit en privat i públicament.

Com sabeu, encara que alguns es resisteixen a acceptar-ho, la manipulació emocional de la qual hem estat víctimes ens ha portat a la més absoluta solitud i desconcert.

Aquesta classe de manipulacions, si duren en el temps, no son mai un accident, sinó que han estat dissenyades i executades amb precisió quirúrgica i tenen un objectiu molt clar: l’adhesió cega i acrítica a una causa. Les persones, en aquests casos, deixen de ser-ho, i es converteixen en massa, una massa que, adequadament dirigida i alimentada, menysprea la realitat, combat la dissidència i es mou cegament cap on decideixen els líders.

L’estimat amic i conseller de Salut, Toni Comín, va dir ahir, des del seu exili a Bèlgica i per RAC1, el següent:
“(...) Si nosaltres, ja des del principi, l’any 2015, haguéssim dit que llavors arribarà un dia que l’estat espanyol ens reprimirà de manera rotunda i traurà els seus pitjors instints, diguem ... no com a hereus del franquisme ..., ens haguéssim fet un tret al peu”.
“(...) Però potser no hi havia gaires ganes d’escoltar aquesta part del relat, perquè també preferíem, tothom, eh?, diguem, ara no estic responsabilitzant ningú, però potser preferíem escoltar la part del relat... la més èpica, la més emocional, la més bonica...”
“(...) Potser vam insistir poc en la part més inquietant del relat i potser es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé, perquè així tenies la gent més cohesionada”.

A tot això que ens ha dit el conseller Comín, heu de sumar-hi les conferències on personatges diversos deixaven anar la seva imaginació fins a extrems inimaginables. Si ho feu i si ho voleu fer, entendreu moltes coses. Faran mal? Sí. Faran mal. Però és un procés necessari si voleu alliberar-vos de l’angoixa i el malestar actual " JB

 ------------------------------

Sabrià dir el següent:

“Aquest no és un tema de calendaris. No renunciarem als nostres principis i continuarem treballant per assolir el nostre objectiu: la independència i donar forma a la república ja proclamada”. 

La consellera Clara Ponsatí, exiliada a Bèlgica, va explicar ahir amb més elegància el que ha dit avui Sabrià, en el programa Via Lliure de RAC1:

“No estàvem preparats per donar una resposta sòlida al que va fer el poble l’1-O”

Personalment, em costa demanar responsabilitats als electes que són a la presó o a l’exili per voler canalitzar els anhels d’una bona part del poble de Catalunya. I encara m’és molt més difícil quan alguns d’ells són amics meus. Així és que ho deixo aquí i que cadascú faci el que cregui que ha de fer i actuï segons la seva consciència, sobretot els agitadors i ideòlegs d’aquest despropòsit que, per cert, encara podran viure de la política i/o de les subvencions durant molts anys totalment aliens als danys causats.

El procés s’ha emportat moltes coses per endavant. Una d’aquestes coses és, sens dubte, el periodisme. Per fer-ho curt, el periodisme ha de fiscalitzar. Si no fa aquesta funció, esdevé propaganda o militància. I, aleshores, és un frau: esdevé totalment prescindible i denunciable i, si és pagat amb fons públics, passa a ser, directament, malbaratament.

Quan alguns intenten, a partir dels seus coneixements basats en fets i no en suposicions o actes de fe, destacar incongruències, són insultats i expulsats del paradís de l’estelada o del regne de la felicitat on tot serà, no ho dubteu gens, or, encens i mirra.

El procés, o més ben dit, els ideòlegs del procés i els seus portaveus mediàtics no volen periodisme, sinó militància. De veritat només n’hi ha una, deuen dir. I jo afegeixo que, si és subvencionada, millor.

La veritat dels gurus del processisme és totalment inviolable, com el Sant Pare. El viatge exigeix adhesió cega. Qualsevol discrepància o dubte es talla de soca-rel. Aquesta veritat, com si fos una veritat revelada, és el bé, el bé que Déu nostre senyor ens ha atorgat. El poble del bé davant l’Estat del mal.

Algun dia hi haurà especialistes que analitzaran com s’ha construït el relat i quin ús s’ha fet de la llengua per portar-nos a la hiperventilació i al martirologi. “En les revolucions no es pensa”, em diuen. “S’acata i punt”, afegeixen. És com si de cop i volta tots ens haguéssim afiliat a un partit comunista i n’haguéssim aplaudit el seu centralisme democràtic. I això, ara, en ple segle XXI. Mambo.

De veritat que em sap molt greu quan persones molt grans em pregunten: “Jaume, la veuré, oi?”

Ara tenim el tema de les llistes. Personalment, valoraria molt i molt la que em digués:

“Perdoneu, la unilateralitat és i ha estat un greu error. No estàvem preparats pel que vam fer i, a més, no teníem la força suficient per actuar d’acord amb el que vam decidir. Això ha estat una irresponsabilitat i no tornarà a passar”.

Si ho dirà algú això, no ho sé, però el que sí que sé és una cosa: el procés no desapareixerà per molt que s’acati el 155 i es digui que no es va fer la DUI. Dos milions de persones no es faran fonedisses per molt que Rajoy i la seva claca s’ho pensi. Els aniria bé que tinguessin en compte que, a Catalunya, centenars de milers de persones ja s’han separat, mentalment, d’Espanya, com es va tornar a demostrar, aquest dissabte, a Barcelona. I que no hi tornaran per moltes constitucions que tinguin si no s’ofereix un projecte basat en el respecte i en el reconeixement del que s´és i es vol continuar sent. Sí, per molt que els dolgui i per molt que no ho entenguin, no s’abdicarà del dret de voler decidir, com el rei va abdicar de Catalunya.

I els aniria bé saber, també, que la qualitat d’una democràcia es mesura en les situacions de crisi. De moment, només sabem que són els nuvis d’Anubis.

ERC ja s’ha fet gairebé amb el regne dels exconvergents, avui PDECat. Ja no tenim pressa. A la CUP li falten cames per anar a comprar més papereres per la història. Hi haurà ferides, segur. Però el poder, sobretot quan es té i s’ostenta, és un bon ungüent, en tots els sentits.

Demanarem als periodistes que estiguin alerta, si és que els gurus de tota mena, encara embolcallats en les fredes ombres d’un Palau que ja no és, ho permeten  " JB

• https://www.naciodigital.cat/opinio/16580/impressionant