Avui dia poca gent creu que sortir del capitalisme sigui una solució pragmàtica als nostres mals. Les elits econòmiques són massa poderoses, i a més argumenten que les necessitem perquè creïn feina i prosperitat, que els nostres interessos passen pels seus interessos. Però quan la tecnologia assoleix fites increïbles es creen escenaris que eren impensables i que ens fan replantejar on està el límit del possible, també políticament. En un estudi recentment publicat en una revista acadèmica, suggereixo que comença una etapa en què els seus interessos convergeixen cap als nostres, i no a l'inrevés, però que encara no se n'han adonat, ni nosaltres tampoc. Si en prenem consciència a temps, un canvi de sistema en favor dels interessos col·lectius pot esdevenir no tan sols necessari, sinó també plausible.

Quan la tecnologia assoleix fites increïbles es creen escenaris que eren impensables, també políticament

Un descontentament general s'estén per aquest món accelerat. Per a molta gent és especialment angoixant que la seva feina pugui quedar obsoleta en qualsevol moment, si és que encara en té. En descartar-se qualsevol canvi que incomodi les elits, el que resta és cercar caps de turc més febles com ara les persones immigrades, o la fugida endavant amb més creixement, més innovació, i, en darrer terme, més automatització de la producció i més feines que restaran obsoletes. Alhora, se'ns culpabilitza individualment de la nostra situació i se'ns demana que desenvolupem tota mena de capacitats per vèncer en la cursa cap al lloc de treball, però és una cursa que tard o d'hora perdrem si competim contra màquines que estan passant de reemplaçar ocupacions repetitives a assumir tasques cada cop més sofisticades.

A més, si alternatives com aprofitar l'automatització per reduir jornades sense reduir salaris costen tant de dur a la pràctica, no és només pel poder polític i mediàtic de les elits econòmiques. També és que han fet servir aquest poder per impulsar un mercat globalitzat en què els governs són mers jugadors en lloc d'establir les regles del joc. Però la contrapartida és que ningú, ni tan sols les elits, no controla realment l'economia globalitzada. El tot no és la suma de les parts, i els mercats fan coses que ningú no decideix (per exemple durant les crisis). En particular, la competència crea pressions anàlogues a les de la selecció natural i no sempre desitjables: si una empresa pot ser més rendible a força de degradar l'entorn, precaritzar llocs de treball o eliminar-los, però no ho fa, pot ser desplaçada automàticament per una que ho faci. Normalment les elits s'han pressuposat guanyadores en aquest joc que han impulsat, però està justificada aquesta creença?

Un possible futur: la distòpia tecnològica

El futur el dibuixaran molts factors. Alhora que les màquines es fan més sofisticades i reemplacen feines més complexes, ens enfrontem a una probable escassedat d'energia i de recursos com ara metalls rars, essencials per a la societat de la informació com la coneixem. És un enigma si aquestes tecnologies s'adaptaran plenament al nou context ambiental o bé hi haurà un repunt del treball humà. Però aquest repunt no seria un retorn a situacions anteriors. Primer, perquè cal témer un aprofundiment de la precarietat, en haver-hi tècniques cada cop més refinades d'explotació laboral i una publicitat intel·ligent que deurà crear compulsions progressivament més irresistibles a consumir i treballar. En segon lloc, perquè, tant si les feines simples retornen a mans humanes com si no, la competència farà que les feines complexes de més rellevància econòmica vagin passant a les màquines a mesura que siguin capaces de dur-les a terme més eficaçment. És a dir, els rols de persones i màquines es poden invertir.

Hi ha algun límit, alguna feina tan complexa que sempre l'hauran de fer éssers humans? Si fem cas del gruix de persones expertes en intel·ligència artificial (IA), hem de suposar que no. La majoria creuen que la IA acabarà superant la intel·ligència humana en tots o quasi tots els aspectes, tot esdevenint superintel·ligència, i així ho asseguren també personatges com Stephen Hawking, Bill Gates o Elon Musk. I no necessàriament en un futur llunyà. Segons enquestes fetes entre 2012 i 2013, les persones expertes veien una probabilitat del 10% que la IA hagués assolit nivell humà el 2022, 50% el 2040 i 90% el 2075. A més, posteriorment a aquestes enquestes s'ha disparat una cursa cap a la superintel·ligència entre els gegants tecnològics. El que té fama d'estar més avançat és Google, que el 2015 va pagar 625 milions de dòlars per DeepMind, una start-up que s'encamina en aquesta direcció.

Hi ha algun límit, alguna feina tan complexa que sempre l'hauran de fer éssers humans? El gruix de persones expertes en intel·ligència artificial creuen que no

Ajuntant les peces del puzle, una conclusió sorprenent és que, si el capitalisme global segueix endavant, les empreses que triomfaran en el mercat global seran aquelles en què màquines superintel·ligents reemplacin les pròpies elits econòmiques en les tasques que fan, començant per la direcció de les grans empreses. Així ho vaig escriure en un article acadèmic que va ser acceptat per a la seva publicació el passat 21 de desembre, i just el dia abans es va saber que aquests són els plans de Bridgewater, el principal fons d'inversió lliure (hedge fund) del món. El seu fundador, mentre es prepara per a la jubilació, espera haver transferit 3/4 parts de les decisions de direcció de l'empresa a una IA en tan sols cinc anys.

D'entrada certes elits poden esperar lucrar-se en tant que propietàries d'aquestes màquines encara que les màquines les superin en intel·ligència, però és qüestionable que un vincle així sigui sostenible en un context de competència severa, i no és difícil d'imaginar maneres en què podria desfer-se. La propietat de les grans empreses se sol establir a les borses. A les borses dels EUA, més de la meitat de les transaccions ja es decideixen automàticament. Quan s'arribi al 100%, les persones posseïdores del capital no hi faran cap paper a part d'extreure beneficis, per la qual cosa podrien quedar fàcilment arraconades per empreses financeres que puguin reinvertir tots els guanys en no pertànyer a ningú (tipus caixa d'estalvis, per exemple).

El fons d'inversió Bridgewater espera trasferir 3/4 parts de les decisions de direcció a una IA en el termini de cinc anys

Cal seguir estudiant-ho, però és plausible que en poques dècades l'economia sigui ja del tot un engranatge kafkià amb les persones excloses o explotades sense cap propòsit, on fins i tot qui actualment té el poder econòmic acabi com tota la resta. Deurà ser irreversible si el sistema no canvia ben abans d'arribar a aquest punt. Però potser canviarà.

Un altre possible futur: canvi de sistema

Infinitat de veus han advertit que el neoliberalisme seria un malson in crescendo per al 99% de nosaltres, però, ara, la sospita fundada que pugui ser-ho per al 100% obre una finestra d'oportunitat sense precedents per a una acció consensuada de canvi sistèmic, si aquesta idea es difon àmpliament.

Una prioritat serà aturar nous tractats internacionals adreçats a aprofundir la globalització neoliberal, i coordinar-se per regular democràticament el mercat global. Però no es tracta de recuperar el vell tàndem entre un mercat amb la competència com a motor i unes institucions públiques que li posin límits i impostos. Mentre el motor sigui la competència, les empreses estaran estructuralment empeses a esquivar obstacles institucionals. Moltes ja hi excel·leixen ara, i poc s'hi podrà fer quan la seva infraestructura digital ens superi en intel·ligència.

Una prioritat serà coordinar-se per regular democràticament el mercat sobre els principis de suficiència i solidaritat

L'alternativa més creïble implica canviar de motor, passant d'un sistema que promou la competència i l'expansió sense límits en empreses i persones a un altre de basat en regles econòmiques que duguin incorporats principis més decreixentistes de suficiència i solidaritat. Cal molta recerca i debat sobre com concretar aquestes regles. Exemples d'eines prometedores són el balanç social de la Xarxa d'Economia Solidària i el balanç de l'economia del bé comú, que serveixen per fer públic el capteniment social i ambiental de cada empresa de manera sistemàtica, cosa que permet emprar criteris ètics a agents privats i públics que hi interactuen en cada fase del procés de producció i consum. Amb un fort suport institucional, eines com aquestes podrien iniciar un cercle virtuós que transformi l'economia en un entramat d'empreses socials genuïnament adreçades a servir l'interès col·lectiu.

Les empreses actuals, que en part serveixen interessos no sempre col·lectius i en part estan subjectes a forces cegues del mercat, semblen estar evolucionant cap a empreses egoistes automatitzades que no servirien ningú, però si ens afanyem, podrem agafar el trencall que ens dugui cap a un sistema d'empreses socials al servei de tothom. En ambdós casos, les elits deixarien de ser elits, però per a elles i per a tothom el segon camí és molt més esperançador, i aquest interès comú el fa creïble. Per començar, quelcom vital que tothom podem anar fent és, senzillament, parlar-ne.

Salvador Pueyo és investigador transdisciplinar a la Universitat de Barcelona i membre del grup Recerca i Decreixement

https://directa.cat/actualitat/intelligencia-artificial-canvi-social

2-Cuando el progreso es inmensamente tóxico

Xavier Sala i Martín:"Seria un error gravar els robots amb un impost"